AGUS Paisatges del Vallès
Sàhara al camp,
cel blau del teu estiu,
contrast volgut.
Les línies de la prosa
sempre acaben en sec.
AGUS Paisatges del Vallès
Tendresa al camp,
i un cel enfurismat
que vol negar-la.
També els versos són fets
mig de sol, mig de lluna.
Fotografías muy contrastadas en temática. Me temo que la península acabará sahariana en unas décadas, a tenor de las informaciones sobre los cambios climáticos. Y la ternura de los campos -esa percepción que nuestra mente proyecta sobre el paisaje- permanecerá huérfana.
ResponEliminaFackel,
EliminaJo crec que a l'estiu, en aquest país, sempre és el Sàhara, independentment del canvi climàtic en el que jo no crec!
Simfonia dels espais,
ResponEliminapentagrama en blanc,
escriu-me la partitura !.
Bona setmana !
Que misteriós, Artur!
EliminaBona setmana!
hehehhe....nooo!
EliminaA la primera fotografia, les ratlles del camp, m'han fet pensar en un pentagrama en blanc, on la partitura està per escriure encara...
Res ! Coses que fa la calor ! hehehe
M’agrada molt, Artur!
EliminaEn Dues estacions:
ResponEliminaLa primera tanka, un tant surrealista. El contrast, vo dir que el vols. És així?
En la segona tanka, hi ha tendresa, pintats pel sol i la lluna. Molt bonica metàfora.
Salutacions, Helena.
Bona nit...
Rafael,
EliminaEl contrast és una manera de tenir-ho tot alhora, el sol i la lluna.
Gràcies i salutacions!
Que la prosa, en general, és més eixuta que el vers, és veritat. Les ratlles s'acaben on s'escau (fins i tot partint els mots amb un guionet, si cal), i les frases acaben sempre en punt. L'estiu és xafogós i fa que fins la poesia suï. Al seu torn, el vers és fet de contrastos, de connotacions, d'insinuacions... Mig de sol, mig de lluna, ben vist i millor expressat! Jo sí que crec (i temo) el canvi climàtic- Com deia un acudit fa pocs dies al diari 'Ara', el planeta deia a la humanitat: "No es tracta de salvar el planeta, perquè jo continuaré existint: es tracta de salvar-vos vosaltres!". I un altre, on uns extraterrestres miren la nostra Terra mig en flames mig inundada, i diuen: "Si tracten així el seu planeta, ves què no farien amb els altres?".
ResponEliminaRamon,
EliminaSempre em tires cap amunt, moltes gràcies!
A mi em costa de considerar el canvi climàtic, en cas que existeixi, com el problema més important que tenim a la terra, com algú diu, mentre hi hagi qui passa gana.
És evident que la desigualtat social i econòmica extrema que manté tanta gent en la pobresa, passant fam i sofrint malalties sense tenir recursos per superar la situació, per no dir suportant als seus països guerres sanguinàries, extermini i repressió, que causa milers de víctimes i provoca èxodes de refugiats que ningú no vol acollir... és un problema gravíssim, importantíssim a nivell mundial, i a més, un problema urgent, actual, que no admet espera mentre la gent va morint. Però això no exclou que la mala gestió de l'entorn a nivell planetari no sigui igualment un problema molt greu: només cal repassar l'informe de l'IPCC, que revela que el món està patint ja efectes irreversibles, sense precedents i que poden durar segles i fins i tot mil·lennis, a causa de la incúria de la humanitat. La diferència és que el primer problema l'està patint molta gent avui mateix en carn pròpia, i de l'altre en diferirem els danys cap als nostres nets o besnets, que en patiran les conseqüències sense tenir-ne culpa (i que segurament ens maleiran els ossos). L'art, la poesia, també s'hauria de fer ressò d'aquestes intempèries a què tanta gent, avui i en el futur, està exposada irremissiblement.
EliminaDesprés d'uns dies de no llegir-te, retrobo el gust dels teus versos.
ResponEliminaBenvingut de nou, Xavier!
EliminaTant l'una com l'altra m'agraden. Què seria de la prosa sense poesia o què seria de la poesia sense prosa?.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
Es necessiten mútuament, sa lluna!
EliminaTotes dues m'agraden, però el final de la segona m'ha captivat... els versos fets mig de sol mig de lluna.
ResponEliminaEls versos són fets mig de raó, mig d'intuïció, Carme.
Elimina