En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 18 d’agost de 2021

Foc al bosc


 Niporepte 328 Incendis al bosc


Sé que mirar
el foc és fascinant,
és paradoxa
sentir-ne la ferida,
voler-lo eliminar.

11 comentaris:

  1. Me temo que el fuego no entiende de poesía. La fascinación del fuego crepitando desde los volcanes es asombrosa mientras no eres habitante de una Pompeya cualquiera. La fascinación del fuego de nuestros bosques cada vez me da más pánico y por lo tanto menos fascinación. Me quedo con las pequeñas e inocuas hogueras de San Juan.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel,
      Jo també em quedo amb les fogueres de Sant Joan, ara que no n'hi han.

      Elimina
  2. Les paradoxes és una de les coses més interessants de la vida. Comparteixo aquesta paradoxa amb tu, jo també sento fascinació per foc, pel foc controlat: espelmes, llars de foc, els focs de camp de quan érem joves o les fogueres de Sant Joan (cada cop més impossibles de fer). Però vivint al bosc com visc, guanya de molt i de molt més la por. I és que quan s'hi posa és molt destructor.

    Les paradoxes són també interessants en la poesia, esclar! Una bona tanka.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      Per als que viuen al bosc és ben justificada la por.

      Elimina
  3. El descobriment del control del foc va ajudar la humanitat a ser més intel·ligent.
    Per això el seu descontrol ens espanta tant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      has vist mai la pel·lícula A la recerca del foc?

      Elimina
  4. i com ens fascina el foc incontrolat.

    No se com, pero he retrobat el teu bloc que s'havia perdut.

    Salut

    ResponElimina
  5. El foc, com l'aigua i el vent, son bonics, quan no es desfermen i fan mal. Com tot, els excessos son perjudicials.
    Salut :)

    ResponElimina
  6. Tots els elements són màgics mentre es puguin controlar, per si mateixos o amb l'ajuda de l'home, sinó malament.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
  7. És fascinant veure uns tions cremant a la llar de foc, o els focs de Sant Joan, sabent que els podem controlar; com ho és veure un rierol o un riu d'aigües tumultuoses, mentre no surti de mare. La paradoxa és que quan els elements es descontrolen (també un huracà, un terratrèmol) esdevenen perillosos i cal combatre'ls per poc que es pugui. També la poesia és feta de paradoxes i confluències de contraris: de fet, tot l'Univers és una paradoxa immensa.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...