En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 30 de novembre de 2019

Decadència tardoral

BIGAS, Joan Tardor dins Associació Fotogràfica Jaume Oller


Tan obstinada,
la llum que vas occint
entre les dents.

Helena Bonals



Les fulles mortes
la vida al cel retallen
en forma d'arbre.

Kefas

18 comentaris:

  1. Obstinada la llum, obstinades les dents... que no s'aturen...

    ResponSuprimeix
  2. La vida és una força dinàmica. Com deia Goytisolo "Nunca te entregues ni apartes / junto al camino, nunca digas / no puedo más y aquí me quedo". L'obstinació, però, ens fa perseverar. Donec perficiam!

    ResponSuprimeix
  3. La llum és territori escàs a la tardor, per això és més sublim.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier,
      No ho hauria pensat així, però és el més probable. L'escassetat de llum fa que la valorem més. Per això és l'Edat roja de Margarit!

      Suprimeix
  4. A la tardor, entre fulles mortes i fulles que van morint, la llum lluita per sobreviure.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Teresa,
      Jo espero tant el pas de puça del dia 10 de desembre, de la Santa Llúcia del 13...

      Suprimeix
  5. L'obstinació, com arma per resistir i seguir existint !

    ResponSuprimeix
  6. També les persones serren les dents, per mantenir la llum atrapada dins seu. Ne diuen vida.

    ResponSuprimeix
  7. Un haiku, ple de bellesa... on la llum està entre les dents.

    ResponSuprimeix
  8. Les fulles mortes
    la vida al cel retallen
    en forma d’arbre

    Kefas

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Kefas,
      Molt ben trobat això de la forma d'arbre! T'ho publico a dalt.

      Suprimeix
    2. Deu ser que les fulles, inconscientment, recorden quan eren joves, o que voldrien ser perennes.

      Suprimeix
  9. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponSuprimeix

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...