Em dones mil voltes, Jordi, com sempre! Aquest poema el vaig fer perquè el refredat em treia les ganes de llegir, i com que m'avorria, vaig fer un haiku tan mediocre com aquest! Ha, ha!
Aquest haikú, no és que sigui mediocre, és una concreció d'alguna cosa molt més general, sobre la vida.
M'has fet pensar en una sensació personal meva, quan tinc temps per endavant i crec que tindré temps de fer moltes coses, sovint primer faig les més necessàries (obligacions) amb al il·lusió que tindré temps de fer les altres (devocions). A vegades funciona, però quan no em queda temps de fer les altres coses, sento com una sensació estranya. Mentre vaig fent el que cal la vida passa ... i em quedo sense. No sé si m'explico gaire bé.
M'embadaleix la teva interpretació, Carme, tu també li dones mil voltes al meu poema! És veritat, a vegades penso que si no treballés i cobrés una paga tindria més temps per escriure, que és el que jo vull, però la feina, a vegades, també m'omple moltíssim, i no només quan faig el que vull, en ella. És per allò del goig i el plaer, que a vegades s'entremesclen.
No es pot ser completament lliure a la vida, però tampoc completament empresonat.
... i cada cop em sembla que passa més de pressa. L'haiku, a mi, m'ha fet reflexionar, i això vol dir que ha fet la seva funció: que el lector / oïdor s'hi creï la seva pròpia pel·lícula.
Quan hi arribis ja m'ho explicaràs, si és un tòpic. Ara fa deu anys, una jove amiga meva que viu a Berlín em comentava, arran de la commemoració del 20è aniversari de la caiguda del mur, que ella es recordava de quan el van enderrocar, el 1989. I jo li deia que recordava perfectament, d'haver-vo vist als diaris, quan el van construir, el 1961...
Moltes gràcies, Jordi, però si l'aurea mediocritas és el terme mig, un poema com aquest en seria un bon exemple, perquè com he dit més amunt, el terme mig s'aconsegueix anant d'un costat a un altre. És curiós, de nou dic el que vull dir amb com ho dic! I això és veritat que mai deurà voler dir ser mediocre, al capdavall. No sé si s'entén el que explico.
De nord a sud, de llevant a ponent.
ResponEliminaXavier,
ResponEliminaMolt ben trobat!
També és narcisista, la vida,
ResponEliminai es mira a si mateixa,
com una troballa.
Em dones mil voltes, Jordi, com sempre!
EliminaAquest poema el vaig fer perquè el refredat em treia les ganes de llegir, i com que m'avorria, vaig fer un haiku tan mediocre com aquest! Ha, ha!
Aquest haikú, no és que sigui mediocre, és una concreció d'alguna cosa molt més general, sobre la vida.
ResponEliminaM'has fet pensar en una sensació personal meva, quan tinc temps per endavant i crec que tindré temps de fer moltes coses, sovint primer faig les més necessàries (obligacions) amb al il·lusió que tindré temps de fer les altres (devocions). A vegades funciona, però quan no em queda temps de fer les altres coses, sento com una sensació estranya. Mentre vaig fent el que cal la vida passa ... i em quedo sense. No sé si m'explico gaire bé.
M'embadaleix la teva interpretació, Carme, tu també li dones mil voltes al meu poema! És veritat, a vegades penso que si no treballés i cobrés una paga tindria més temps per escriure, que és el que jo vull, però la feina, a vegades, també m'omple moltíssim, i no només quan faig el que vull, en ella. És per allò del goig i el plaer, que a vegades s'entremesclen.
EliminaNo es pot ser completament lliure a la vida, però tampoc completament empresonat.
D'una banda a l'altre, sempre com el pèndul...
ResponEliminaI si anem pel centre?
Gràcies.
Olga i Carles,
EliminaPrecisament el centre es troba anant d'un costat a l'altre, el veritable terme mig.
i mai no s'atura....
ResponElimina;)
... i cada cop em sembla que passa més de pressa. L'haiku, a mi, m'ha fet reflexionar, i això vol dir que ha fet la seva funció: que el lector / oïdor s'hi creï la seva pròpia pel·lícula.
ResponEliminaAixò que el temps sembla que passi més de pressa és un tòpic a una certa edat...
EliminaQuan hi arribis ja m'ho explicaràs, si és un tòpic. Ara fa deu anys, una jove amiga meva que viu a Berlín em comentava, arran de la commemoració del 20è aniversari de la caiguda del mur, que ella es recordava de quan el van enderrocar, el 1989. I jo li deia que recordava perfectament, d'haver-vo vist als diaris, quan el van construir, el 1961...
EliminaRamon,
Eliminaa mi ja fa temps que em passa, que el temps passa ràpid!
Ep! No és mediocre.
ResponEliminaMoltes gràcies, Jordi, però si l'aurea mediocritas és el terme mig, un poema com aquest en seria un bon exemple, perquè com he dit més amunt, el terme mig s'aconsegueix anant d'un costat a un altre. És curiós, de nou dic el que vull dir amb com ho dic! I això és veritat que mai deurà voler dir ser mediocre, al capdavall. No sé si s'entén el que explico.
Elimina