En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 11 de desembre de 2019

Progrés enrere

Niporepte 280 dins Relats en català


A contrallum,
llueix més el passat
que no el present.

17 comentaris:

  1. La Llum sempre es la imatge d'un passat, que viatjant , vol ser futur ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Artur,
      George Moustaki cantava "i com voldria perdre'm-hi,/i enamorar-m'hi com ahir", una cançó, Le métèque, que m'embadaleix.

      Suprimeix
  2. A favor o en contra...
    Ho atribueixen a Goethe: Llum, més llum!!

    ResponSuprimeix
  3. Respostes
    1. El passat, en el meu cas, sempre enlluerna. Voldria que el present fos com ell.

      Suprimeix
  4. Si mantenim el cap girat per mirar el passat, no podrem veure el futur amb claredat.

    ResponSuprimeix
  5. Bona deduccio has compost en aquest haiku, doncs el passat ja s'ha viscut i el present tenim esperança que passe amb bona llum. El present es viu i el passat no renova.
    Molt bo, Helena.
    I et comente, que t'invite als meus poemes... el dos últimos són:
    Com una paraula i La teua perfecció.
    Una abraçada, Helena.
    Rafael Molero Cruz

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Rafael,
      de seguida que pugui m'hi poso! Moltes gràcies.

      Suprimeix
    2. Els dos poemes que dius ja te'ls havia comentat. T'he comentat "Els ulls que em miren".

      Suprimeix
  6. Totes dues coses tenen avantatges i desavantatges, però sí, l'art de temps passats és molt especial.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. novesflors,
      "la infància és vital, perquè l'home és el que queda del nen", deia Ana María Matute. Amb això ho dic tot.

      Suprimeix
    2. Interessant aquesta reflexió d'Ana María Matute. Amb tot, sort que el que queda del nen en fer-se home, de vegades i amb ajuda professional es pot redireccionar, perquè alguns hauríem acabat a les vies del tren abans d'arribar a la maduresa...

      Suprimeix
    3. Montse,
      A mi m'agrada no deixar de ser nena, ningú m'ho podrà impedir.

      Suprimeix
  7. Ben cert: els paradisos perduts llueixen a la nostra memòria, que els esporga de brosses possibles. Però el futur, tèrbol i evanescent, és l'horitzó a conquerir: cal apostar-hi amb fermesa. I ho diu un vellet que fa temps que porta "el futur a l'esquena". Gràcies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo no puc viure sense passat, i per tant sense memòria.

      Suprimeix

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...