Paraules, paraules són. Quan les llegeixes, quan les parles neixen a la vida. La vista, el so, els hi confereixen l’eternitat naixent de quan s’escriuen. Un vers, un poema qui ningú llegeix, que ningú recita, és un cadàver en una mortalla blanca.
Per a Josep Vallverdú, la poesia és silenci. "Atresorat silenci" (2022):
Em trobo afeixugat per les paraules, acuden en tropell, a glops, s’apilonen fins a fer un castell de crits mentre jo em deleixo pel silenci. És en mudesa que sorgeix la melodia i els mots no dits ni escrits onegen, dibuixant orles, estampant pètals, sobre el llenç agrisat dels capvespres. El millor poema és un instant atònit, quan l’ésser perd el ceptre i esdevé vassall del Tot. Llavors, inerme, assuaujat, sents el batec omnipresent de l’Univers.
Carme, Moltes gràcies, però de totes maneres he canviat "deixen" per "deixa". Els blancs en el poema també podrien ser les paraules esborrades, perquè per escriure bé cal esborrar molt.
.jpg)
L'escriptora vol fer poesia en el bloc en blanc, però somnia en la seua poesia. És així.
ResponEliminaCordialment.
Rafael
Molt maco, això que dius, Rafael!
EliminaParaules,
ResponEliminaparaules són.
Quan les llegeixes,
quan les parles
neixen a la vida.
La vista, el so,
els hi confereixen
l’eternitat naixent
de quan s’escriuen.
Un vers,
un poema qui ningú llegeix,
que ningú recita,
és un cadàver
en una mortalla blanca.
qui sap si...
qui sap si...,
Eliminaper això m'agrada tant que tu em llegeixis i facis poemes a partir dels meus.
La poesía es la voz del silencio.
ResponEliminaMolt bon aforisme, Fackel!
EliminaAquest silencis parlen per sí sols.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
sa lluna,
Eliminaper silenci, el del teu comentari, que, com d'altres vegades, no havia sortit.
M'agrada! :-))
ResponEliminaMoltes gràcies, cantireta! Aquest aforisme m'ha sortit com a idea suggerida per l'anterior poema en aquest blog.
EliminaPer a Josep Vallverdú, la poesia és silenci. "Atresorat silenci" (2022):
ResponEliminaEm trobo afeixugat per les paraules,
acuden en tropell, a glops,
s’apilonen fins a fer un castell de crits
mentre jo em deleixo pel silenci.
És en mudesa que sorgeix la melodia
i els mots no dits ni escrits onegen,
dibuixant orles, estampant pètals,
sobre el llenç agrisat dels capvespres.
El millor poema és un instant atònit,
quan l’ésser perd el ceptre
i esdevé vassall del Tot.
Llavors, inerme, assuaujat,
sents el batec omnipresent de l’Univers.
Ramon,
EliminaPer a Jaume Plensa hi ha la "Poesia del silenci", també.
Un aforisme perfecte, Helena, m'agrada molt i trobo que és encertadíssim.
ResponEliminaI precisament jo trobo que: No costa pas tant trobar les paraules, sinó saber deixar els blancs necessaris.
Carme,
EliminaMoltes gràcies, però de totes maneres he canviat "deixen" per "deixa".
Els blancs en el poema també podrien ser les paraules esborrades, perquè per escriure bé cal esborrar molt.
Bellísimo tu aforismo. Y muy profundo.
ResponEliminaTe felicito, Helena...
Un beso enorme
Ana,
EliminaQuan vaig fer aquest aforisme em semblava que havia llegit alguna vegada alguna cosa semblant de tan obvi que el trobo. Ja em jutjaran per plagi!
He estado ausente pero ya he vuelto a mi blog y a los blogs de los poetas y escritores amigos.
ResponEliminaMolt ben tornada, Ana!
EliminaM'has fet pensar en els silencis de la música. També són essencials.
ResponEliminaXavier,
Eliminaés veritat!!!
Al final... las palabras no dichas y no escritas también son poesía. Interesante...
ResponEliminaAna,
Eliminaen poesia, com en disseny, menys és més.