Parmènides (fr. 4) “el que és absent és alhora fermament present per al nous” em recorda molt T. S. Eliot (‘Burnt Norton’) “El temps present i el temps passat / són tots dos potser presents en el temps futur / i el temps futur és contingut en el temps passat. / Si el temps sencer és eternament present, / el temps sencer és irredimible”. Tot plegat lliga i contrasta alhora amb els aforismes d’Heràclit; “tot flueix, res no s’està quiet; creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som”. La imatge de l’aigua viva i fluent en moviment entre unes roques immòbils, però que també evolucionen al seu contacte, il·lustra molt bé les perspectives que el teu haiku i la imatge ens suggereix. Gràcies.
Doncs he de confessar que l'he tret d'una vella edició en castellà que tenia per casa, un llibre vell sense tapes i del qual ignoro el nom del traductor i l'editorial. Mirant-ho en l'edició catalana i buscant versions angleses clàssiques, ara dubto que Parmènides digués ben bé això, si més no en el fragment 4, que en altres versions diu així: "Tu escolta'm i retingues les meves paraules, que t'ensenyaran quins són els dos únics camins d'investigació que es poden concebre. L'un, que l'ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L'altre, que el ser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és una estreta sendera, en el qual res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible ni expressar-ho per mitjà de paraules." És a dir, que parla de l'ésser i el no-ésser, no pas dels temps passats i presents, com sí que feia Eliot.
L'aigua, la millor metàfora de vida, la millor literalitat, també. Vida per tots costats. I filosofia inclosa.
ResponEliminaM'agrada molt el teu comentari, Carme, perquè no et deixes cap dels dos costats amb què es veuen les coses.
EliminaVoraz corriente
ResponEliminaentraña que fecunda
mis manos cuenco.
Fackel,
EliminaRecollir aigua fresca a la muntanya amb les mans és tota una experiència.
El riu, sempre el mateix i sempre tant diferent !.
ResponEliminaSalut :)
Això és exactament el que simbolitzen les roques i l'aigua, Artur.
EliminaMoviment a l'aigua i canvis en les roques, és el que veig.
ResponEliminaM'ha fet il·lusió veure les meves fotos al teu blog. Gràcies!.
Aferradetes, Helena.
Les roques poden erosionar-se, però continuen essent permanents al costat de l'aigua, penso, sa lluna.
EliminaSón molt maques les teves fotos!
Parmènides (fr. 4) “el que és absent és alhora fermament present per al nous” em recorda molt T. S. Eliot (‘Burnt Norton’) “El temps present i el temps passat / són tots dos potser presents en el temps futur / i el temps futur és contingut en el temps passat. / Si el temps sencer és eternament present, / el temps sencer és irredimible”. Tot plegat lliga i contrasta alhora amb els aforismes d’Heràclit; “tot flueix, res no s’està quiet; creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som”. La imatge de l’aigua viva i fluent en moviment entre unes roques immòbils, però que també evolucionen al seu contacte, il·lustra molt bé les perspectives que el teu haiku i la imatge ens suggereix. Gràcies.
ResponEliminaGràcies a tu, Ramon! La frase de Parmènides m'arriba molt.
EliminaDoncs he de confessar que l'he tret d'una vella edició en castellà que tenia per casa, un llibre vell sense tapes i del qual ignoro el nom del traductor i l'editorial. Mirant-ho en l'edició catalana i buscant versions angleses clàssiques, ara dubto que Parmènides digués ben bé això, si més no en el fragment 4, que en altres versions diu així: "Tu escolta'm i retingues les meves paraules, que t'ensenyaran quins són els dos únics camins d'investigació que es poden concebre. L'un, que l'ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L'altre, que el ser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és una estreta sendera, en el qual res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible ni expressar-ho per mitjà de paraules." És a dir, que parla de l'ésser i el no-ésser, no pas dels temps passats i presents, com sí que feia Eliot.
EliminaRamon,
Eliminajo crec en la frase "Només s'acaba el que no ha existit mai".
Qué interesante la conexión que has hecho entre la naturaleza y los filósofos. Desde luego tu poema es muy original y te deja pensando
ResponElimina..
Enhorabuena
Un beso
Moltes gràcies, Ana! La poesia és en l'escaiença de les coses.
EliminaPensa, riu l’aigua
ResponEliminaque podrà amb la pedra.
Quanta aigua?
qui sap si...
Molta aigua, cal, qui sap si..., però més efectiva que un martell.
Elimina