En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 2 de maig de 2021

A un pas


[Imatge de l'ordinador en engegar-lo]

La passarel·la 
dels versos, la finestra
al teu futur,
projectat al passat,
i sempre de tons freds.

20 comentaris:

  1. Les imatges que surten en engegar l'ordinador sovint són precioses i per sort són per sorpresa i canviants. Així en podem veure moltes.

    Aquesta t'ha inspirat una bona tanka. És una bona idea aprofitar-les.

    ResponElimina
  2. Carme,
    Són bones imatges sempre, però no sempre són realment artístiques. Aquesta ho és, a banda de ser preciosa.

    ResponElimina
  3. "El futur projectat al passat"?
    Si prescindim de la finestra és poètic, és divertit. Si fos real seria un prodigi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      Jo només vull estimar en el futur com he estimat, i encara estimo, en la infantesa. La meva bona vista es projecta en ella. És això un prodigi? No ho sé, jo sóc així i ja està

      Elimina
  4. ¿Y para qué está el calor interior o, mejor, íntimo, sino para afrontar la soledad exterior y no quedar a la intemperie? (Más allá de las imágenes frías y no siempre muy reales del ordenador)

    ResponElimina
  5. Fackel,
    Aquesta passarel•la seria com el calor interior que dius.
    Són sempre imatges de coberta de revista de viatges, és veritat, massa ideals.

    ResponElimina
  6. A un pas del futur... sempre hi som.
    Sí que té tons freds la imatge, amb una mica de sol canviaria tant!.

    Aferradetes d'un dilluns lluminós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sa lluna,
      Avui és un dia lluminós de primavera, és veritat! Però la imatge continuaria sent de tons freds amb més sol.

      Elimina
  7. De vegades necessitem els tons freds perquè el nostre calor interna i la nostra riquesa interior adquireixin força en els altres.

    ResponElimina
  8. Un tanka genial. Profundidad, belleza y elegancia. Además me encanta su sonoridad...

    Un beso enorme, Helena

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana,
      He vist el teu comentari aquesta matinada, i ara pensava que ho havia somniat. M'omple molt que t'agradi, tu en saps molt.
      Un petó!

      Elimina
  9. Aquesta passarel·la també podria ser un trampolí, Helena, i amb embranzida suficient segur que et pot portar al futur, deixant enrere el passat i canviant, fins i tot, els tons.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa,
      subscric tot el que dius, menys el deixar enrere el passat. Hi ha certeses que es tenen una vegada a la vida i mai més per molts anys que visquis, deia Robert Kincaid a Els ponts de Madison County.

      Elimina
  10. M'agrada el poema. Que la poesia és una passarel·la que s'obre al futur alhora que es projecta sobre el passat, em sembla una idea genial. Els tons freds són de la foto; trobo que els colors de les evocacions o dels somnis podrien ser lluminosos també. Depèn de l'estat d'ànim de cada moment. Gràcies pel poema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      Aquest poema l'he escrit fa poc, però de fet l'he escrit durant tota la meva vida, per això el trobeu tan bo, no és gens trivial. Els tons freds són els que m'han acompanyat sempre, per bé o per mal.

      Elimina
  11. La fusta et gronxa
    entre el fet perdurable
    del plany poètic
    i el instant que sospira
    en la fredor que crema

    kefas

    ResponElimina
    Respostes
    1. M’agrada moltíssim aquesta “fredor que crema”, Kefas!

      Elimina
  12. És una finestra, que et permet contemplar la bellesa freda del punt de llum que neix o s'esvaeix, que et fa seure i t'agombola, és casa. Només un pas i l'ignot t'engoleix. Ets poeta i el teu plaer, la contemplació sublim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M’agrada molt tot això que dius tan líric, Teresa. És veritat que el plaer del poeta és la contemplació sublim.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...