En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 29 de maig de 2021

En l'inconscient


 Niporepte 322: Un fet quotidià: la mort


No vols pensar-hi,
però oblidar el futur
no el fa menys cert.
Es pot morir d'amor
sense arribar a saber-ho.

20 comentaris:

  1. Hum...¿tú crees? Debe ser lo más parecido al suicidio, entonces.

    Sobre el tema Muerte te hago un regalo.

    https://www.youtube.com/watch?v=daJ-tsBCPV4

    Yo disfruté muchísimo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel,
      Em reservo aquesta pel·lícula per a les vacances, que mai tinc temps d'anar al cine!
      No té res a veure amb un suïcidi això de què parlo. És autobiogràfic. Morir en vida sense saber-ho. Sort que després sempre ve el Renaixement!

      Elimina
  2. "Oblidar el futur..." Una expressió que fa pensar.
    "Morir d'amor". La mort no és donzella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La mort és un tema tabú que acostumem a oblidar, Xavier. També és un oxímoron.
      Què vols dir amb "La mort no és donzella"? Que no és amable?

      Elimina
    2. Hi ha diverses obres d'art de "La mort i la donzella". La mort és inevitable, ens tocarà a tots. L'hem d'acceptar, però no és amable.

      Elimina
  3. Es pot oblidar el futur de moltes maneres. Només en conec una d'agradable, vivint el present. Pel que fa a morir d'amor, molt cert, però crec que t'adonaries.
    Un poema que fa pensar.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
  4. Estic d'acord que es pot morir d'amor (en vida) sabent-ho o sense saber-ho, que tot pot ser.

    I el futur l'oblidem moltes vegades. Viure el present està molt bé, potser ens hi hauríem d'esforçar més i tot, però saber o pensar una mica el que ens espera, a mi, amb la meva manera de ser, em sembla quasi inevitable. Hi ha persones que és al revés, fan una mena de negació d'algunes coses i quan venen els hi agafen per sorpresa, com si no s'ho esperessin i aleshores ho porten encara pitjor.

    Oblidar la mort, a mi no em sembla adequat. Hi és i ens la trobarem un dia o altre, que no és amable, també és ben cert.

    ResponElimina
  5. Carme,
    Recordo Valéry a “Un foc distint” preguntant-se “Si sóc, si vaig ser, si dormo o bé si vetllo”, de tan poc conscient que havia estat d’haver estimat tant, l’haver mort d’amor sense saber-ho.

    ResponElimina
  6. L'amor i la mort, dues coses a las que val la pena prestar-hi atenció i no deixar-les de banda. Son molt persistents i a la fi, es faran presents en un moment o altre, és ben segur !.
    Bon diumenge :)

    ResponElimina
  7. Morir d'amor en el temps és molt satisfactori i emocionant. Una tanka molt maca, que fa pensar.
    Gràcies per compartir, Helena.
    Bona nit.
    Rafael Molero

    ResponElimina
  8. Morir de amor en estos tiempos es absolutamente disidente. Un canto al alma que siente. Lo que se lleva es la obsolescencia del amor.

    Me ha encantado tu tabla, Helena.

    Un beso

    ResponElimina
  9. Respostes
    1. Ana,
      Has fet una dissimilació, tanka i encanta s'assemblen massa! Moltes gràcies!

      Elimina
  10. Un poema molt bo, Helena. El passat no el podem canviar, però sí que el podem intentar superar, aprenent del errors i sublimant les vivències més colpidores, potser inconscientment. El futur es pot obviar, però amb l'edat ens fem més prudents i previsors (una poma per a la set).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això d'un poema per a la set és de Ferrater?

      Elimina
    2. De memòria no ho relaciono, i si ha sortit del teu magí encara millor: "un poema per a la set", està molt ben vist! M'agrada! Jo em referia a un refrany sobre la prudència i la previsió: "Guarda't sempre, Peret, una poma per a la set".

      Elimina
    3. Ostres, no m'hi dec veure bé, Ramon! No sé per què, em sona, això de "un poema per a la set"! No sé d'on ho he tret! Però "si non e vero e ben trobato"!

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...