En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 22 de maig de 2021

Kandinsky


Tres voltes blava:
en la mar, en el cel
i en la muntanya.

16 comentaris:

  1. Ilusión cromática. Un color, ¿posee la misma intensidad a medida que pasan las estaciones, los días, las horas? Y sin embargo, no le negamos nunca el nombre. Qué dirán los colores de nuestra fijación con algo tan variable, y voluble, como los colores.

    (En la fotografía una isla verde asoma entre las tonalidades variadas de azul. El pico nevado va a su aire)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel,
      És curiós que aquesta muntanya sigui blava per efecte de la llum, però "si non e vero e ben trobato"! Encara que hi trobem un tros de verd i un pic nevat, "un artista no té cap necessitat de ser perfecte, inqüestionable", he llegit alguna vegada.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Exacte, Xavier, m'hi he inspirat, en la Maria Mercè Marçal.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Carme,
      Tots els matisos haguts i per haver!
      Aquest haiku sembla molt innocent, però condensa moltíssimes coses. Per començar fa referència a La muntanya blava de Kandinsky, a la sinestèsia que és dir que una muntanya pugui ser de color blau. Perquè una muntanya és un element inabastable com el mar, com el cel, i per tant agafa aquest sentit, el referent, i canvia de significant pel color blau.
      Em considero tres cops blava, perquè tinc talent per la poesia, per la interpretació i per al disseny. I perquè sóc això, molt blava en l'amor, la vida i l'art. M'interpreto jo mateixa perquè si no ningú més no ho farà!

      Elimina
  4. I tot i ser tot blau, com distingim les tonalitats.
    Molt maca la foto.

    Aferradetes, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. sa lluna,
      molt maca la foto, i bon haiku, mal m'està el dir-ho!:)

      Elimina
  5. Tres pinzellades
    Amb què pinten l’ànima
    La llum i l’aire

    kefas

    ResponElimina
  6. Ja intuïa que el subjecte i el verb el·líptics en el poema feien referència a la veu poètica (és a dir, a tu). M'agrada com ho has explicat, però sobretot m'agrada com ho expresses. Certament, en tan poques paraules difícilment hi podrien cabre més continguts i més connotacions: la bona poesia ja ho té, això. Un haiku magnífic.

    ResponElimina
  7. Preciós haiku.

    És blau el cel
    i en la mar es refracta,
    l'illa és tan verda.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...