En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 27 de setembre de 2019

Reflexions

JUANJO En el bosc dins Associació Fotogràfica Jaume Oller


Escriure un poema és 
com anar a peu,
la prosa és una autopista.
Bellesa i utilitat,
essència i ornament,
sempre contraposats.
Només saps que ho és,
tan sols creus que ho és.

8 comentaris:

  1. Quan es va a peu no perds cap detall.
    A l'autopista si veus alguna cosa ja ha passat de llarg.

    ResponElimina
  2. Molt ben explicat, Helena.

    Encara contraposaria una cosa més: assolir l'objectiu i gaudir del camí.
    Agafem l'autopista per arribar més aviat. Anem a peu per gaudir del camí.
    Quan escrivim poesia, no necessitem tenir molt clara cap conclusió, ni on volem anar a parar al final de tot, expliquem el que hi ha dintre nostre en aquell moment, encara que sigui efímer o no estigui consolidat o estigui en procés de reflexió...

    O al menys així ho visc jo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      M'he inspirat en William Morris, i el seu "No tingueu res a casa que no sapigueu que és útil, o no creieu que és bell".

      Elimina
  3. Bellesa i utilitat són imprescindibles, però ai de la vida sense bellesa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. novesflors,
      el que és secundari esdevenint primordial...

      Elimina
  4. M'agrada la comparació "poesia = anar a peu". A poc a poc i bona lletra, i podent.te deturar allà on et plagui, per mirar i escoltar i reflexionar. A mi sovint em tempta l'ornamentació innecessària i em costa de copsar l'essència dels minimalistes. Tu, en canvi, sempre te'n surts i ho claves!

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...