La poesia, que per a molts és foc de joventut,
m'ha tocat de veritat quan molts l'abandonen.
I jo li he contestat tan bé com he sabut.
Amb una cal·ligrafia que vol ser metonímia
de la bellesa interior del que escric.
Sense servir per la música,
la paradoxa és que tinc bona veu,
i un deix de lirisme entre versos.
El meu és un talent ja
que no coneixerà cap més crisi creativa,
per molt que deixi d'escriure, com d'estimar,
el que és altament improbable.
[Demà passat, dissabte, és el recital a la Sala Serra Cooperativa de la plaça de la Vila de Parets del Vallès, a les 18h. Hi sou tots convidats!]
T'alimentes de poesia i també alimentaràs a qui et llegeixi (o t'escolti)
ResponEliminaXavier,
EliminaAixò espero!
Altament improbable, per no dir impossible. Com podríem deixar d'estimar? I d'escriure... tampoc.
ResponEliminaVa ser molt bonic el recital, em va agradar ser-hi, sentir tots el participants i participar-hi també. Enhorabona per tot, Helena!!!
Carme,
EliminaÉs un luxe de sentir-vos recitar els meus poemes! Em veu fer molt feliç.
Bellesa interior i exterior... Els teus versos són brillants, i transmeten idees, sentiments i emocions, què més se't pot demanar? Continua així per molts anys!
ResponEliminaRamon,
Eliminacom el que sento, els meus versos no vull que minvin mai.