 |
| Fugint rere un destí dins Relats en català |
Només a peu,
no hi ha tren per vosaltres.
Mirant el terra
l'horitzó se us escapa.
Sou persones humanes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrada destacada
El meu primer sonet
Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...
L'horitzó sempre és lluny quan no se'n té un de concret.
ResponSuprimeixMalauradament hi ha encara, humans que massacren humans.
Xavier,
Suprimeixm'agradaria no haver fet aquest poema perquè no fes falta.
Quina tristesa, haver d'anomenar l'evidència: sou persones humanes.
ResponSuprimeixPer desgràcia sembla que això no sigui suficient per aturar la injustícia i la violència.
Carme,
ResponSuprimeix"humanes" és un epítet. No, no serveix de res.
I sempre amb la vista baixa, no sabem si per no veure l'horitzó o és tristesa de la humiliació que pateixen.
ResponSuprimeixBon any Helena
Alfonso,
Suprimeixestic d'acord amb el que dius.
Bon any!
Helena, tens raó, tant de bo que no calgués escriure versos així. Per sort, la poesia (només de vegades!) serveix per desvetllar consciències. I quanta raó que té l'Alfonso. Gràcies a tots. Una abraçada!
ResponSuprimeixRamon,
Suprimeixla poesia social no és el meu fort, no pensava que pogués sortir-me'n, però és que el tema em sacseja.