En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 29 de desembre de 2015

Entre la guerra i la paret

Fugint rere un destí dins Relats en català

Només a peu,
no hi ha tren per vosaltres.
Mirant el terra
l'horitzó se us escapa.
Sou persones humanes.
a

8 comentaris:

  1. xavier pujol30 de desembre de 2015, a les 9:30

    L'horitzó sempre és lluny quan no se'n té un de concret.
    Malauradament hi ha encara, humans que massacren humans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals30 de desembre de 2015, a les 10:23

      Xavier,
      m'agradaria no haver fet aquest poema perquè no fes falta.

      Elimina
  2. Carme Rosanas30 de desembre de 2015, a les 19:24

    Quina tristesa, haver d'anomenar l'evidència: sou persones humanes.
    Per desgràcia sembla que això no sigui suficient per aturar la injustícia i la violència.

    ResponElimina
  3. Helena Bonals30 de desembre de 2015, a les 20:43

    Carme,
    "humanes" és un epítet. No, no serveix de res.

    ResponElimina
  4. Alfonso Robles Motos30 de desembre de 2015, a les 23:48

    I sempre amb la vista baixa, no sabem si per no veure l'horitzó o és tristesa de la humiliació que pateixen.
    Bon any Helena

    ResponElimina
  5. KRT31 de desembre de 2015, a les 18:38

    Helena, tens raó, tant de bo que no calgués escriure versos així. Per sort, la poesia (només de vegades!) serveix per desvetllar consciències. I quanta raó que té l'Alfonso. Gràcies a tots. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals1 de gener de 2016, a les 12:44

      Ramon,
      la poesia social no és el meu fort, no pensava que pogués sortir-me'n, però és que el tema em sacseja.

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...