En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 5 de desembre de 2015

El que queda del dia

TORRES MÁRQUEZ, Antonio, Y se encienden las luces
dins La sonrisa de Hiperión

Les branques cerquen
d'escurar la llum feble,
nues de fulles.
Taronja del progrés,
la posta sempre et guanya.

8 comentaris:

  1. Posta encesa, taronja que brilla, belles imatges al teu poema.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Olga, és una fotografia molt actual. La posta sempre és bella, les llums taronges no tant.

      Suprimeix
  2. M'agrada aquesta imatge dels arbres "escurant" la llum del dia. Des dels carrers de les ciutats la llum del dia es perd molt abans que a l'horitzó. Bé faríem de buscar-la com els teus arbres.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. August,
      jo sóc molt d'escurar, i naturalment m'agrada d'aprofitar al màxim la poca llum d'aquesta època de l'any.

      Suprimeix
  3. M'agrada com d'una imatge ben trobada en treus una excel·lent reflexió poètica. De fet, les postes de sol han donat resultats grans en poesia: em vénen al cap Salvat ("posta d'or, però posta segura / d'un sol que haveu sigut") i Riba ("Tristes banderes / del crepuscle....", o "...un llarg reflex ens il·lumina"). Però segur que en trobaríem més. I certament, els fanals (i els neons) són menys poètics.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ramon,
      a mi no em sembla poètica una posta per ella mateixa, ni la posaria de fons a un blog meu. Però és innegable que són màgiques, les postes.

      Suprimeix

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...