En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
diumenge, 24 de març del 2013
Creativitat
He patit desamor,
he patit malalties,
però res m'ha fet tan infeliç
com no ser com Picasso.
L'autoestima d'una persona
no s'hauria de basar en res més.
La infelicitat de la vida va lligada al sentiment de fracàs o impotència per no poder realitzar allò que desitges, la felicitat a la plena satisfacció de necessitats personals. De vegades el que hauríem de fer és valorar les coses que ens fan sentir felicitat per comprovar que en realitat en són moltes més de les que ens imaginem!!! B7s
O simplement com el geni de ton pare, aquell de qui ens avergonyim, tots, i anar pel món sense focs d'artifici, com ell i ella, les teues dues ombres, això és ser un Home.
Molt bo el poema, el que passa és que jo tinc permís per a poder dir coses que tu, per jove encara no tens.
Una abraçada sempre, però que sempre carinyosa des de València
I he dit un home, ja sé que no ets amant de les dones, no penses malament, cadascun és com ho tria i tu has triat, amb una miqueta o massa prudència ser dels homes, del teu futur home.
Ai!! no dona si m'encanta el teu ritme... em deixa amravellat com haure dit tonteries per a fer-te sentir malament??? ho sento - Perdona'm aquestos dies no estic garie fi...
Doncs hauria de estar content de no ser com Picasso.... És millor ser un mateix, amb l'estil propi de fer ,,,, encara que ens quedem anònims en el temps...la creativitat personal és com una flama que ningú pot apagar, només un mateix i és una pèrdua important si succeeix . No deixes que s'apagui la teva, Helena !
Saps, Helena? Veig que interpretes molt bé el teu paper, i que la teva poesia és bona de veritat. Quins són els teus dubtes, doncs? M'agradaria conèixer-te i parlar abastament... Encara que em sembla que hi ha un gran muntanyam que ens separa...
Anònim, ho has endevinat. Hi ha una serralada que ens separa. Una serralada invisible. Si vols ens podem veure quan quedem amb d'altres blocaires-bloguers!
La infelicitat de la vida va lligada al sentiment de fracàs o impotència per no poder realitzar allò que desitges, la felicitat a la plena satisfacció de necessitats personals. De vegades el que hauríem de fer és valorar les coses que ens fan sentir felicitat per comprovar que en realitat en són moltes més de les que ens imaginem!!! B7s
ResponEliminaJoana,
Eliminano m'importa la felicitat material, ho puc resistir tot menys una nova crisi creativa. Si mai he de deixar l'escriure ja em puc morir.
O simplement com el geni de ton pare, aquell de qui ens avergonyim, tots, i anar pel món sense focs d'artifici, com ell i ella, les teues dues ombres, això és ser un Home.
ResponEliminaMolt bo el poema, el que passa és que jo tinc permís per a poder dir coses que tu, per jove encara no tens.
Una abraçada sempre, però que sempre carinyosa des de València
Vicent
I he dit un home, ja sé que no ets amant de les dones, no penses malament, cadascun és com ho tria i tu has triat, amb una miqueta o massa prudència ser dels homes, del teu futur home.
ResponEliminaVicent,
Eliminal'únic que entenc del que em dius és que trobes molt bo el meu poema! Moltes gràcies!!!
TU ni cas . Estima i fes el que vu8lguis (Sant Agustí)
ResponEliminaAixò mateix, Miquel Àngel, millor que m'estimi jo si els altres no m'estimen.
EliminaI Jo Pos Si que t'estimo.. jo estimo a dojo sense mesura ni capteniment estimar es la cosa mes agradable del mon . T'estimo i que?????
EliminaDoncs no es nota, només fas que crear-me complexos. Com que et diguin mandrós. La primera crítica la vaig entendre, aquesta no.
Eliminano t'emtenc estimada no entecnc que vols dir
EliminaEm dius que escric massa sovint.
EliminaAi!! no dona si m'encanta el teu ritme... em deixa amravellat com haure dit tonteries per a fer-te sentir malament??? ho sento -
EliminaPerdona'm aquestos dies no estic garie fi...
No passa res, Miquel Àngel.
EliminaDoncs hauria de estar content de no ser com Picasso....
ResponEliminaÉs millor ser un mateix, amb l'estil propi de fer ,,,, encara que ens quedem anònims en el temps...la creativitat personal és com una flama que ningú pot apagar, només un mateix i és una pèrdua important si succeeix .
No deixes que s'apagui la teva, Helena !
artur,
EliminaPicasso és un símbol aquí. El faig servir per parlar de la meva manca de creativitat, que va durar molts anys. Com dius tu, que no s'apagui!
Ser com som o com volem ser: a vegades som fantasmes que empaitem ombres i mai coincidim amb la figura sencera. Això ens desficia.
ResponEliminaSer el que volem ser, voler ser el que som, vet aquí.
EliminaHelena, des de les bambalines...
ResponEliminaAquest article t'agradarà, segur!, i també t'ajudarà...
Entre prosa y poesía:
http://www.poemas-del-alma.com/blog/especiales/entre-prosa-y-poesia
Gràcies per la indirecta.
EliminaOh, no, Helena, no és això, sóc persona de bona fe!
EliminaEm sap greu.
I jo sóc susceptible de mena, Anònim. Com que sempre m'he dedicat a la interpretació, tinc dubtes de la meva poesia.
EliminaSaps, Helena? Veig que interpretes molt bé el teu paper, i que la teva poesia és bona de veritat.
ResponEliminaQuins són els teus dubtes, doncs?
M'agradaria conèixer-te i parlar abastament... Encara que em sembla que hi ha un gran muntanyam que ens separa...
Anònim,
Eliminaho has endevinat. Hi ha una serralada que ens separa. Una serralada invisible. Si vols ens podem veure quan quedem amb d'altres blocaires-bloguers!
Helena,
ResponEliminano sé si serà possible que ens veiem en alguna trobada de blocaires-bloguers, vaig per uns altres viaranys...
Doncs a veure si algun dia et poso cara i nom!
EliminaEn tinc ganes...
ResponElimina