En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
diumenge, 10 de març de 2013
Enlluernada
Provo de reflectir la llum del sol
com ho fa la lluna,
però a voltes és lluna nova,
d'altres els núvols me la tapen,
o bé la pluja dels ulls no me la deixa veure.
No deixes que els núvols et tapen la Lluna amb majúscules i no trenques el teu contracte amb la matèria, en el cas de que prengueres pastilles o algun medicament, és el teu contracte amb la ciència o matèria, l'ànima cal que estiga sempre viva, és a dir, en positiu. Creu-me, creure és viure.
Ja és ben bé així, Helena, m'identifico avui, del tot amb les teves paraules. Tot són moments. La lluna nova tornarà a ser plena i els núvols passaran de llarg, com les llàgrimes. Això és el que jo em vaig dient i no només m'ho crec, sinó que acaba funcionant.
Bon diumenge, esperant el retorn de la lluneta creixent...
La nit, tan necessària com el dia, cantireta. Però, a banda del "bring on the night,/ I couldn't stand another hour of daylight" (Sting), normalment desitgem el dia.
Potser només els astres poden reflectir la llum del sol tal i com voldries, Helena; els qui no en som no sabem fer-ho; tot i que de vegades sembla que alguns ho aconsegueixen, no deixa de ser una llum d’artifici. Però tu saps enlluernar-nos amb els teus versos, i no necessites ser lluna per fer-nos arribar la llum. Una abraçada.
Galionar, un dia d'aquests vas fer un comentari en algun bloc que a mi sí que em vas deixar enlluernada. Ja me'n recordo, era el del Jordi Dorca! Em fa il·lusió que valoris el que faig.
Desenvolupes el teu lema, amb aquesta adversativa que ens fa a tots posar una mica tristos. Però la vida és una adversativa darrera una gran afirmació. Ni que la teva sigui una afirmació de l'intent, del procés, més que dela consecució. També això és la vida. Res no s'acaba mai mentre és vida encara.
No deixes que els núvols et tapen la Lluna amb majúscules i no trenques el teu contracte amb la matèria, en el cas de que prengueres pastilles o algun medicament, és el teu contracte amb la ciència o matèria, l'ànima cal que estiga sempre viva, és a dir, en positiu. Creu-me, creure és viure.
ResponEliminaUna abraçada
Vicent
No depèn de mi, que la lluna es vegi, Vicent.
EliminaJa és ben bé així, Helena, m'identifico avui, del tot amb les teves paraules. Tot són moments. La lluna nova tornarà a ser plena i els núvols passaran de llarg, com les llàgrimes. Això és el que jo em vaig dient i no només m'ho crec, sinó que acaba funcionant.
ResponEliminaBon diumenge, esperant el retorn de la lluneta creixent...
Carme,
Eliminatot són moments, i Pessoa deia que tan naturals són els dies de pluja com els de sol.
Les llàgrimes embruten les ulleres, però quan estan netes, quin goig! La fosca nit també és necessària.
ResponEliminaLa nit, tan necessària com el dia, cantireta. Però, a banda del "bring on the night,/ I couldn't stand another hour of daylight" (Sting), normalment desitgem el dia.
EliminaBona reflexió poètica, de la que es dedueix que la variació en els moments fa la vida més atractiva i proveeix de tema els escriptors.
ResponEliminaOlga, la monotonia no fa art, deia Forster.
EliminaParlant de llunes, doncs sí, demà serà lluna nova...
ResponEliminaAnònim, serà lluna nova com tu amagues el teu nom!
EliminaSaps què em passa, Poetessa, Helena? Que jo sóc tan pobre làssaro que no he trobat la manera d'escriure amb el meu nom visible. He dit.
EliminaNo passa res, anònim!
EliminaAi, Poetessa, Helena, amb el teu assentiment faràs que jo sigui el teu admirador secret!
EliminaDe seguidors mai en sobren!
EliminaLa teva és, Poetessa, Helena, una resposta molt intel·ligent i pletòrica.
EliminaPotser només els astres poden reflectir la llum del sol tal i com voldries, Helena; els qui no en som no sabem fer-ho; tot i que de vegades sembla que alguns ho aconsegueixen, no deixa de ser una llum d’artifici. Però tu saps enlluernar-nos amb els teus versos, i no necessites ser lluna per fer-nos arribar la llum.
ResponEliminaUna abraçada.
Galionar,
Eliminaun dia d'aquests vas fer un comentari en algun bloc que a mi sí que em vas deixar enlluernada. Ja me'n recordo, era el del Jordi Dorca! Em fa il·lusió que valoris el que faig.
Els dos primers versos em sonen moltíssim, els tenies a la barra lateral d'aquest bloc? És un poema preciós, a mi m'enlluerna.
ResponEliminaSílvia,
Eliminaaquests dos versos són el lema personal per tots els meus blocs! Resumeix la meva vida.
Desenvolupes el teu lema, amb aquesta adversativa que ens fa a tots posar una mica tristos. Però la vida és una adversativa darrera una gran afirmació. Ni que la teva sigui una afirmació de l'intent, del procés, més que dela consecució. També això és la vida.
ResponEliminaRes no s'acaba mai mentre és vida encara.
Eduard,
Eliminacom sempre enlluernant-me! És una gran afirmació, i és meva, no sé si és la d'algú més també.
Diria que vaig deixar un comentari aquí...
ResponEliminaJa hi és el comentari, Olga, més amunt.
ResponEliminaBellísimo, Helena.
ResponEliminaUn beso
Ana
Moltes gràcies, Ana. És molt sincer.
Elimina