Uff, és una malaltia molt estesa i de difícil curació. Jo també la pateixo de vegades. Llavors penso que tinc mitja vida encara per viure i que si no puc recuperar almenys puc intentar viure més intensament els moments. Escriure no sé si és el remei, però ho fas molt bé. Bon cap de setmana!!
Sílvia: és que m'adono, com Margarit, que viure ha estat com travessar un fruiter de nit, sense ser conscient de la bellesa que amaga en gran part de les ocasions (parafrassejant els seus versos). Em sento viva de debò quan escric. Gràcies per l'elogi!
Jo no podia imaginar fa nou o deu anys que començaria un mode de vida diferent, primerament vaig posar-me a escriure i vivia, aio sí molt bé, no em faltava de res, amb ma mare i el meu germà, havíem viscut tots quatre amb mon pare tota la vida junts i finalment vaig trobar l'amor, potser per eixa afició a escriure que em va fer donar el salt a viure amb una dona, jo havia viscut però no podia imaginar als meus quaranta-quatre anys que trobaria la meua dona. I ves per on ací la tinc, amb totes les seues contrarietats i defectes alhora que amb totes les seues virtuts i belleses. La vida dóna moltes voltes creu-me, a poc que t'hi entestes en viure-la, i tu ja ho fas escrivint, és una manera de comprendre, de sentir i en definitiva de viure.
Uns petons d'amic des de València d'un gairebé fadrí empedreït.
Clar, cadascun ha de trobar-se a sí mateix com deien els grecs, d'una manera la més tranquil·la i plàcida possible, en aicò i només en això consisteix el trobar-se a sí mateix. Tranquil·litat i placidesa sobretot, tot i que de tant en tant sempre tenim una crisi, ja siga d'avorriment, de final d'un projecte, de final d'una relació d'amistat o d'amor, o de la mateixa "falta" inherent a tot sistema, el que cal és ser dins i fora de les crisis.
Per això m'és tan important la llibertat de poder llegir i escriure, de fer el meu propi discurs, tothom té de discurs el que passa és que hi ha persones que necessitem fer-lo escrit, i per això i per aquestes persones s'inventà la llibertat. Innegociable.
El temps dels darrers vint anys no crec que els hagis perdut, han estat viscuts, i segur que de la millor manera que sabies o podies. Els pròxims vint fes-ho amb la il·lusió de cercar la bellesa de cada instant.
Els escriptors no perden el temps. El regalen. La generositat en donar cou quan no te la tornen, però mirat amb perspectiva, ni vols, ni pots ser d' una altra manera
Helena, ja torno a ser normal. Gràcies per ser-hi.
ResponEliminaEscriu, maca, tots et necessitem.
No sé si em necessiteu, jo necessito escriure!
EliminaUff, és una malaltia molt estesa i de difícil curació. Jo també la pateixo de vegades. Llavors penso que tinc mitja vida encara per viure i que si no puc recuperar almenys puc intentar viure més intensament els moments. Escriure no sé si és el remei, però ho fas molt bé. Bon cap de setmana!!
ResponEliminaSílvia: és que m'adono, com Margarit, que viure ha estat com travessar un fruiter de nit, sense ser conscient de la bellesa que amaga en gran part de les ocasions (parafrassejant els seus versos). Em sento viva de debò quan escric. Gràcies per l'elogi!
Eliminafruiterar, perdó.
EliminaJo no podia imaginar fa nou o deu anys que començaria un mode de vida diferent, primerament vaig posar-me a escriure i vivia, aio sí molt bé, no em faltava de res, amb ma mare i el meu germà, havíem viscut tots quatre amb mon pare tota la vida junts i finalment vaig trobar l'amor, potser per eixa afició a escriure que em va fer donar el salt a viure amb una dona, jo havia viscut però no podia imaginar als meus quaranta-quatre anys que trobaria la meua dona.
ResponEliminaI ves per on ací la tinc, amb totes les seues contrarietats i defectes alhora que amb totes les seues virtuts i belleses.
La vida dóna moltes voltes creu-me, a poc que t'hi entestes en viure-la, i tu ja ho fas escrivint, és una manera de comprendre, de sentir i en definitiva de viure.
Uns petons d'amic des de València d'un gairebé fadrí empedreït.
Vicent
Vicent: no en tinc gaires ganes, de deixar de ser soltera, el que no m'impedeix d'enamorar-me! M'agrada de ser com la Jane Austen, si és que puc.
EliminaClar, cadascun ha de trobar-se a sí mateix com deien els grecs, d'una manera la més tranquil·la i plàcida possible, en aicò i només en això consisteix el trobar-se a sí mateix.
ResponEliminaTranquil·litat i placidesa sobretot, tot i que de tant en tant sempre tenim una crisi, ja siga d'avorriment, de final d'un projecte, de final d'una relació d'amistat o d'amor, o de la mateixa "falta" inherent a tot sistema, el que cal és ser dins i fora de les crisis.
Per això m'és tan important la llibertat de poder llegir i escriure, de fer el meu propi discurs, tothom té de discurs el que passa és que hi ha persones que necessitem fer-lo escrit, i per això i per aquestes persones s'inventà la llibertat. Innegociable.
Una abraçada
Vicent
Molt d'acord amb el darrer que dius, Vicent.
EliminaEl temps dels darrers vint anys no crec que els hagis perdut, han estat viscuts, i segur que de la millor manera que sabies o podies. Els pròxims vint fes-ho amb la il·lusió de cercar la bellesa de cada instant.
ResponEliminaPer a mi gran part del temps ha estat desaprofitat, però no es pot matar tot el que és gras!
EliminaEls escriptors no perden el temps. El regalen.
ResponEliminaLa generositat en donar cou quan no te la tornen, però mirat amb perspectiva, ni vols, ni pots ser d' una altra manera
Que maco el teu comentari, Enric! Jo he regalat molt de temps, però això només és la necessitat de tocar de peus a terra.
EliminaHòstia, Helena. Ja som dos.
ResponEliminaDels últims 20 anys es durísim.
Salut.
Igor, sí, ha estat molt dur, però m'agrada d'anar sempre a contracorrent.
Elimina