Es pot pensar i sentir que tot és imatge de tot quan es fa amb el desig, i desig no és sexe, és ganes de viure, és viure conforme a les nostres conviccions i costums, de una altra manera pot ser una manera molt literària de enfonsar-se. Per això cal viure sempre amb el desig, amb ganes de viure, si estimes la figura de ton pare o de ta mare i et tranquilitza, endavant, la família per exemple per a mi és fonamental, tot i que sé que certes ideologies tendeixen a criticar-la o a deconstruir-la. Tot és imatge de tot, certament, però arribar a eixa conclusió és molt perillós si no s'ancora un a terra, al desig.
Mira en internet aquests dos conceptes imaginarizar lo simbólico simbolizar lo imaginario.
Podries traure un munt de coses i assabentar-te dels perills que hi ha en simbolitzar l'imaginari. La realitat és infinita, però hem de posar-li límits. El desig ja és un límit, però calen més amb desig més puntual, estar de grat amb nosaltres, la família, els amics, el xarrar de coses intranscendents de tant i fruir-ne com si fora un acostament d'ànimes amb un tema per banal que siga...
No havia pogut contestar-te fins ara degut a un virus al meu ordinador, però mira et contestaré amb un breu resum, tots tenim un símptoma, tots som bojos, si li vols dir així, la realitat la "fem" amb la nostra manera de veure-la i és en no estar del tot en un símptoma molt definit, i poder treballar i estimar que ens podem considerar sans. Hi ha cinc tipus de personalitat, i depèn del grau que s'estiga en cadascuna d'elles que etem malalts o sans, estan la paranoica, l'individu imaginaritza allò simbòlic, ex: crec que la meua dona em vol matar perquè ha posat unes veles a la taula, cas normal, crec que m'he deixat el gas encès perquè m'ha vingut un picor a l'orella que m'ha despertat. Els esquizofrènics simbolitzen allò imaginari, són el contrari, cas anormal estar en un núvol i veient al·lucinacions, cas normal creure que el número 3 per ex. és un símbol de la humanitat. Els maniaco-depressius, són els que busquen la realitat en la repetició, en el prec, en els balls, etc. un cas patològic és un jugador ludòpata, i un cas normal una persona que creu que pregant demana a Déu. Els depressius, són els que necessiten patir per un altre, un eix creat i artificial, digues-li una falsa creença en Déu o por a Déu i al què diran, què dirà la gent. I finalment estan els que son tan sans que son malalts, és a dir, els que no tenen cap símptoma, aquests són els psicòpates quan se'ls ha anat de les mans, homes freds que veuen la realitat que s'ha imposat a Occident, en ser amos ells per estar gairebé sempre al discurs de l'amo, són els polítics, militars, alts càrrecs etc. gent molt intel·ligent però freda, imposen al món la seua manera de veure la realitat. Tots tenim en part part de cadascuna d'aquestes cinc classificacions, el quedar-se en una i aprofundir, en autoanomenar-se o identificarse en una d'elles està el perill, tots som tot i que més sempre d'una d'elles influits per les cinc.
Bé, el que et volia dir és que sàpigues fer una vida sana, escriure, llegir, viure, parlar de filosofia, de temes intranscendents, de cotxes, de perfums, de fills, de literatura, de tot, de tot un poc. És si vols aquest el meu consell. I disculpa per la meua preocupació.
I que sàpigues que és normal estar "psicòtic" en certs moments del dia, el perill és si ens envaeix tant que passem a viure psicòtics, pensa que quan parlem pel telèfon mòbil entrem quinze minuts en un estat psicòtic, això diuen els científics.
T'he fet un xicotet resum per a que visques tranquil·la, tots som bojos i tot és més normal del que sembla, però a l'igual que el cos cal que el treballem també hem de treballar la psique, amb una vida sana física i mental, això no vol dir que un dia no llancem una cana a l'aire, i no em referisc a fer el salt al teu home o jo a la meua dona, sinó que una copeta o una dezena de llibres no venen malament però després cal descansar, és a dir, estar amb la família, xafardejar, anar de festa, veure futbol, etc.
Ja està, he esborrat els gadgets externs de tots quatre blocs, he esborrat les galetes, i ja no em surten aquelles imatges horroroses! Però m'agradaven els gadgets que tenia! Què hi farem...
Gràcies per la teva benvinguda, amiga Helena. Conforta trobar els teus afinats poemes que, en aquest cas, semblen disposats a assaborir fins i tot més enllà del possible.
I no sols imatge única, jo diria que tot ens mostra mil i una imatges d'una mateixa realitat.
ResponEliminaBen trobat, Helena i fins setembre!!!
Sí, les imatges són com les arestes del ventall. Fins setembre, Joana!
EliminaMolt cert, receptiva per a poder-ho captar i si cal interpretar amb paraules. Bon dia, Helena!!
ResponEliminaTu sí que ets receptiva, Sílvia!
EliminaEs pot pensar i sentir que tot és imatge de tot quan es fa amb el desig, i desig no és sexe, és ganes de viure, és viure conforme a les nostres conviccions i costums, de una altra manera pot ser una manera molt literària de enfonsar-se.
ResponEliminaPer això cal viure sempre amb el desig, amb ganes de viure, si estimes la figura de ton pare o de ta mare i et tranquilitza, endavant, la família per exemple per a mi és fonamental, tot i que sé que certes ideologies tendeixen a criticar-la o a deconstruir-la.
Tot és imatge de tot, certament, però arribar a eixa conclusió és molt perillós si no s'ancora un a terra, al desig.
Una abraçada
Vicent
Estar receptiva ja és una forma de desig, oi?
EliminaMira en internet aquests dos conceptes
ResponEliminaimaginarizar lo simbólico
simbolizar lo imaginario.
Podries traure un munt de coses i assabentar-te dels perills que hi ha en simbolitzar l'imaginari.
La realitat és infinita, però hem de posar-li límits.
El desig ja és un límit, però calen més amb desig més puntual, estar de grat amb nosaltres, la família, els amics, el xarrar de coses intranscendents de tant i fruir-ne com si fora un acostament d'ànimes amb un tema per banal que siga...
Però mira't això que t'he dit.
Una abraçada de
Vicent
No ho sé trobar, no entenc res, millor que m'ho expliquis tu! És dolent de trobar imatges, símbols, metàfores?
EliminaNo havia pogut contestar-te fins ara degut a un virus al meu ordinador, però mira et contestaré amb un breu resum, tots tenim un símptoma, tots som bojos, si li vols dir així, la realitat la "fem" amb la nostra manera de veure-la i és en no estar del tot en un símptoma molt definit, i poder treballar i estimar que ens podem considerar sans.
EliminaHi ha cinc tipus de personalitat, i depèn del grau que s'estiga en cadascuna d'elles que etem malalts o sans, estan la paranoica, l'individu imaginaritza allò simbòlic, ex: crec que la meua dona em vol matar perquè ha posat unes veles a la taula, cas normal, crec que m'he deixat el gas encès perquè m'ha vingut un picor a l'orella que m'ha despertat.
Els esquizofrènics simbolitzen allò imaginari, són el contrari, cas anormal estar en un núvol i veient al·lucinacions, cas normal creure que el número 3 per ex. és un símbol de la humanitat.
Els maniaco-depressius, són els que busquen la realitat en la repetició, en el prec, en els balls, etc. un cas patològic és un jugador ludòpata, i un cas normal una persona que creu que pregant demana a Déu.
Els depressius, són els que necessiten patir per un altre, un eix creat i artificial, digues-li una falsa creença en Déu o por a Déu i al què diran, què dirà la gent.
I finalment estan els que son tan sans que son malalts, és a dir, els que no tenen cap símptoma, aquests són els psicòpates quan se'ls ha anat de les mans, homes freds que veuen la realitat que s'ha imposat a Occident, en ser amos ells per estar gairebé sempre al discurs de l'amo, són els polítics, militars, alts càrrecs etc. gent molt intel·ligent però freda, imposen al món la seua manera de veure la realitat.
Tots tenim en part part de cadascuna d'aquestes cinc classificacions, el quedar-se en una i aprofundir, en autoanomenar-se o identificarse en una d'elles està el perill, tots som tot i que més sempre d'una d'elles influits per les cinc.
Bé, el que et volia dir és que sàpigues fer una vida sana, escriure, llegir, viure, parlar de filosofia, de temes intranscendents, de cotxes, de perfums, de fills, de literatura, de tot, de tot un poc. És si vols aquest el meu consell. I disculpa per la meua preocupació.
Vicent
I que sàpigues que és normal estar "psicòtic" en certs moments del dia, el perill és si ens envaeix tant que passem a viure psicòtics, pensa que quan parlem pel telèfon mòbil entrem quinze minuts en un estat psicòtic, això diuen els científics.
EliminaT'he fet un xicotet resum per a que visques tranquil·la, tots som bojos i tot és més normal del que sembla, però a l'igual que el cos cal que el treballem també hem de treballar la psique, amb una vida sana física i mental, això no vol dir que un dia no llancem una cana a l'aire, i no em referisc a fer el salt al teu home o jo a la meua dona, sinó que una copeta o una dezena de llibres no venen malament però després cal descansar, és a dir, estar amb la família, xafardejar, anar de festa, veure futbol, etc.
Helena passa l'antivirus que crec que tens un a la pàgina.
EliminaUna abraçada
Vicent
Què és el virus, els anuncis pornogràfics? Com m'ho he de fer, em pots ajudar, Vicent?
EliminaSàpigues que jo tinc una de les cinc dolències que cites, no pas l'última!
EliminaJa està, he esborrat els gadgets externs de tots quatre blocs, he esborrat les galetes, i ja no em surten aquelles imatges horroroses! Però m'agradaven els gadgets que tenia! Què hi farem...
EliminaTu tens un caràcter que pot assemblar-se a una d'aquestes que cite, però tu no "tens" ni "ets" res, tu ets una persona amb el teu símptoma.
EliminaAra, l'important, agafa l'antivirus i engega'l i quan et mostre els resultats fica el virus al bagul, t'ho dirà ell, o potser ho fa a soles.
He tornat a entrar al teu bloc i ara passaré a posar-lo jo el meu a veure si encara el tens.
Una forta abraçada
Vicent
Crec que ja no el tens, ja t'aniré informant.
EliminaSalutacions des de València
Vicent
Receptiva i saber-ho condensar en tres versos.
ResponEliminaGràcies, Rafel! Hi tinc una certa facilitat...
EliminaImatges duen a paraules, paraules a música, música a imatges. Tot duu a algú, o a algun lloc de la memòria.
ResponEliminaAbraçada!
I el gust de la magdalena duu al temps perdut!
EliminaGràcies per la teva benvinguda, amiga Helena. Conforta trobar els teus afinats poemes que, en aquest cas, semblen disposats a assaborir fins i tot més enllà del possible.
ResponEliminaGràcies a tu, Olga! Jo no faig gaires vacances, mentre pugui escriuré.
Elimina