Sense cap dubte el dolor ajuda a crear, el dolor d'estimar o de patir per els que t'estimen ens obre portes que quan estem serens romanen tancades, ben custodiades, ordenades,poc volgudes... Pateixo per aquest ca, amic, fidel, bo de natural, que ara sense casa ni amo que el toqui és més fidel que mai potser pensant que ha fet quelcom malament i que així podrà redimir-se i retornar a casa.
Quan tinc el dia, quan el llindar del dolor diu prou. Llavors, només llavors, brollen paraules sense solta ni volta, una darrera l'altre. Un dia potser, en seran poemes.
Sense cap dubte el dolor ajuda a crear, el dolor d'estimar o de patir per els que t'estimen ens obre portes que quan estem serens romanen tancades, ben custodiades, ordenades,poc volgudes...
ResponEliminaPateixo per aquest ca, amic, fidel, bo de natural, que ara sense casa ni amo que el toqui és més fidel que mai potser pensant que ha fet quelcom malament i que així podrà redimir-se i retornar a casa.
En treus molt de partit, dels meus poemes, Rafael.
ResponEliminaUn ca abandonat no vol tornar a casa, en vol trobar una altra, crec.
Un ca abandonat el que voldria es morir-se de pena, però no sap com fer-ho.
ResponEliminaUn ca abandonat és una imatge duríssima de la misèria d'aquest món.
ResponElimina...el títol té un quelcom "love and prejudice" :)
ResponEliminaM'agraden les dicotomies! M'inspiro en Kafka, que no va fer la carrera ni la feina que eren la seva vocació.
ResponEliminaTé set el ca,
ResponEliminai són lluny les deus clares.
El camí és d'aigua.
pobre ca!
ResponEliminasol s'endinsà
en el camí d'aigua
tot buscant les deus clares
pobre ca,
ofegat no va trobar
les deus clares...
deixat de la de déu i del home.
Jordi...crack
apa! casi sense faltes ...:(
ResponEliminaBona improvització, Rafael. Sou uns cracks tots dos. I el teu poema mètricament impecable, Jordi!
ResponEliminaEl camí és d'aigua però no pas neta com la de les deus.
S'ha ofegat, al final?
ResponEliminaNo, ha surat, com sura el teu poema.
ResponEliminaUs segueixo, però no m'atreveixo.
ResponEliminaAlyebard: però si tu fas uns poemes fantàstics!
ResponEliminaQuan tinc el dia,
ResponEliminaquan el llindar del dolor diu prou.
Llavors, només llavors, brollen
paraules sense solta ni volta, una darrera
l'altre.
Un dia potser,
en seran poemes.
Aquest és un dia d'aquests, Alyebard, molt brillant!
ResponEliminaEp...Alyebard...també crack! :)
ResponEliminaEm feu ombra!!!
ResponEliminaGràcies, Helena. Avui fa molta calor i al ca sempre li va bé d'estar-se una estoneta a l'ombra.
ResponEliminaQuanta ironia, Jordi! Això del ca només és a finals de gener, no pas ara!
ResponElimina