En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 21 de desembre del 2011

La jeia

Trobar la visió exacta d’un quadre,
o el que hi ha darrere un poema,
vibrar amb un llibre,
alliberar-te,
per un instant no tocar de peus a terra,
trobar la jeia al llit,
o la posició de l'esquena en la sorra,
tot el que voldries conservar
en un poema com aquest.

6 comentaris:

  1. El poema és com la terra. Cal treballar-lo. I trobar-li la posició.

    ResponElimina
  2. Llibre vibràtil,
    i un poema que troba
    l'instant on jeure.

    ResponElimina
  3. És cert que el poema necessita la jeia més adequada per tal que les paraules et penetrin sense cap destorb.
    Entenc que en aquest poema la jeia és el subjecte, la condició primera per introduir les intencions.
    Olga

    ResponElimina
  4. Jordi: en el teu haiku sí que has trobat on fer jeure les paraules, tan mètricament com en el sentit.

    Olga: la jeia és la metàfora de tota la resta.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...