l’espai
en blanc, el que és inefable també.
Amb
els ulls ho xerres tot,
amb el
que la roba diu de tu
no
només et vesteixes.
Amb la
balma del poema
t’amagues
i et mostres alhora.
La
teva necessitat de bellesa
és ornament
i és estructura.
Primer
el sentiment, després la mètrica.
1. La prosa
Ella, que sembla enemiga de la lírica,
hi va de bracet, com la lletra lligada.
Sense lletres de pal sec
no destaquen les romanes.
Tot el que és frèvol
pot esdevenir transcendent.
L’espai de prosa en un full
és un professor que explica la matèria
i de tant en tant una anècdota.
Prosa i poesia comencen i acaben igual.
És a l’interior que hi ha la bellesa.
2. La poesia
La vena s’escapa amb qualsevol petita
escletxa
que deixa tot el que és prosaic.
Si tot és itàlica, la lletra rodona
se’n va cap a l’esquerra, en un efecte
visual.
El que és extremat, el que no és clàssic,
somnia amb la grisor mediocre.
L’espai en blanc que deixen els versos
és com un professor que parla del que vol,
i de tant en tant es refereix al temari.
Poesia i prosa tenen tres lletres diferents.
Però les dues permeten de dir alguna cosa.
Helena Bonals
Tiende la mano.
Las palabras trascienden.
Juega con ellas.
Fackel
