Obres de Josep Maria Subirachs
Només amb temps i contrast,
la vida, fugint d'algun túnel,
pot esdevenir aquest Subirachs.
Aquell que aplega cel i terra,
que s'allibera ell i et fa vibrar a tu.
I ho fa amb l'embolcall de l'obra,
amb la pensa com a motor.
L'única finestra oberta,
el que vol dir amor a l'art.
Com un pèndol que cerca l'equilibri
entre contraris, d'un costat a l'altre.
Que és fet d'arestes i rodonesa.
Que parla del teu món interior
i de la bellesa amb què el mostres.
Quan un spoiler no fa nosa,
ja que no cal ser cap golafre,
i sols cerques allò plasmat,
tot el que et fa pensar.
Tot el que penses, dius i fas ets tu mateixa, aquí no hi caben màscares.
ResponEliminaAferradetes, nina.
Paula,
EliminaAquest "I un altre cop m'escapo" l'he tret d'Oques grasses. Per mi significa sortir a la superfície, quan ets feliç, perquè estimes.
Ciertamente no conozco la obra de Subirachs, pero al mirar por internet concluyo que me gustaría ver en directo sus trabajos, sobre todo los escultóricos. Así que poco puedo añadir a tus poemas adjuntos. Pero quién sabe, acaso mañana vuelvo a leerte y se me ocurre algo más.
ResponEliminaFackel,
Elimina"La felicitat és el desig de repetir", però "Nunca segundas partes fueron buenas". O sigui que he fet el que he pogut i m'han sortit els poemes que m'han sortit.
A mi Subirachs no m'agradava com a escultor, per tan cantellut, abstracte. Però les obres pictòriques que n'he mostrat m'agraden moltíssim.
Helena, les obres d'art, aquestes, esdevenen tota una història amb la teva manera de veure-les, i a mi m'ensenyen una mica més a interpretar-les. A veure si arriba un moment que ja ho puc fer sola.
ResponEliminaUna abraçada ben gran!
Teresa,
EliminaEm fa il·lusió el que em dius! Quan no m'acaba de convèncer el que he escrit, agraeixo molt més els elogis.
Fa anys que conreem l'amor a l'art. A vegades, fins i tot és correspost.
ResponEliminaXavier,
EliminaSi, les muses no sempre ens acompanyen!
La silueta com ombra,
ResponEliminala llum com espai,
el cub un misteri,
l’espai esplendor.
El dolç passeig
de la mirada
i el pensament s’escapa
la llum nua
del cub fugisser.
Present l’ombra del perfil
que des del fi ho albira.
Ja res queda
més enllà de l’infinit.
Com una vela sense cera.
Com una llum
que no es pot encendre.
Far d’un camí
que mai s’enceta,
pèndol quiet
que marca impertèrrit
la verticalitat difusa
i permanent.
Un món encaixat i fosc.
Un silenci ple d’absències.
Un tot que ja s’ha acabat
qui sap si...,
EliminaMolt bona interpretació d'aquests quadres. Aquest " tot que ja s'ha acabat" és molt escaient a la imatge.
Tens raó que havia oblidat aquesta entrada.
ResponEliminaLa vaig llegir, em vaig voler rumiar una mica què dir i després no em vaig recordar de tornar... no sé si són els anys o massa coses al cap.
Em va costar, perquè aquestes imatges no m'arriben gaire. I admiro el que tu li veus: la finestra oberta de l'amor a l'art. El teu poema sí que em sembla una finestra oberta de l'amor a l'art, però el túnel de la imatge el trobo tan fred, que no em diu res.
I el pèndol en equilibri. M'ha agradat també com dius que és un espoiler que no fa nosa. Tots els pèndols, al final de tot acaben en equilibri si ningú els belluga. És molt encertada i desitjable la teva comparació amb el món interior. Tat de bo que sempre, oscil·lant entre contraris, acabéssim amb l'equilibri.
Disculpa, el despiste, Helena.
És curiós tot el que em dius, Carme. A mi sí que m'agraden molt aquestes pintures, com ja es pot veure.
EliminaGràcies per ser-hi!