Aquí em teniu recitant un poema meu a Navarcles, ahir.
Persona altament sensible
Vull l'alba en el que em costa,
i la posta en el que desitjo.
Em mou més el goig
que no el plaer.
Obstinadament amateur
i no professional,
perquè estimo el que faig.
Sóc culpable de tenir
sentit de l'estètica,
amb l'atenuant
d'una gran vida interior.
El poema es teixeix millor
amb la ploma als dits,
per metonímia,
i amb la Moleskine.
Tu ets aquella temptació
que indiferent ignoro,
pagant el preu de l'espai en blanc.
Si transcribes el poema en letra por aquí estaría bien. Me cuesta entender. Gracias.
ResponEliminaFackel,
ResponEliminaJa ho he fet.
Está muy bien, como una confesión, pero un matiz que cuestiono. La vida interior ¿es atenuante o agravante?
ResponEliminaFackel,
EliminaNomés faig una mica de broma sobre el fet que l'estètica exterior per a mi és important. Però jo no sóc una persona buida. La vida interior, que em diuen que tinc, ha de ser bona per definició.
Els tres versos finals són genials. M'agraden molt. Donen força a tot el poema.
ResponEliminaCarme,
EliminaÉs que, si no et dones físicament, acabes sola per la vida.
Hola. Helena: Un poema molt interessant, on la ploma va escrivint des de l'alba fins a la temptació, la qual ignores.
ResponEliminaNo sé com definir-la més.
Gràcies per ser com ets i és un poema preciós.
Cordialment.
Una abraçada.