Haciendo uso adecuado, en prosa o en verso, de la palabra atardecer ya la estamos incluyendo en la geografía poética. Pero hay un uso que me causa bastante impresión: cuando se utiliza lo de atardecer (u ocaso) para señalar la última etapa de la vida. Creo que tengo aversión a ese uso desde que la Iglesia lo cantaba en los funerales (hace mucho que no asisto a ninguno)
Fa molts anys un pastor d'ovelles em comentava que la millor hora del dia és el capvespre. Perquè és senyal que hem viscut un altre dia. Si a més hi ha poesiai mar, l'horabaixa (que diu sa Lluna) és insuperable.
Passat Cambrils, caminant per la platja, deixant la riera enrere, en deu minuts xino-xano arribo a la Llosa, desplego la cadira i miro l'horitzó, he arribat d'hora, trec un full i un llapis ben afilat, també he dut quatre colors per pintar. Només he de fer una recta, on es troben cel i mar, gairebé una redona el sol amagant-se per sorprendre la lluna, i si la foscor m'ho permet, ho pintaré amb ulls i colors d'infants. El nom d'aquest senzill dibuix, capvespre, quan el dia se'n vol anar a dormir i a mi m'agrada començar a somiar. De vegades, sóc tan agosarat que deixo ben a prop de l'aigua la cadira, em descalço i amb les aigües jugant a pujar em mullen la pell i se me'n va el pensament més enllà d'on s' amagat el sol. Potser podria canviar el nom per un de nou: Felicitat en sa horabaixa.
En aquest capvespre d'avui, des de casa, davant de la finestra oberta a un cel ple de núvols entre blancs i grisos, imagino aquesta altre capvespre poètic a la platja. Tenen moltes coses en comú i també moltes de diferents. La poesia hi és present i la música, escolto l'Adaggio d'Albinoni que ens ha posat sa lluna al blog, però no tinc pas el mar.
La "Cançó del capvespre" devia ser el primer poema d'Espriu que vaig conèixer, via Raimon. Va ser la primera que va musicar i enregistrar de les 'Cançons de la roda del temps'. De fet, totes les paraules són poètiques, però certament estic d'acord que algunes ho són especialment, per eufòniques o perquè connoten això: bellesa, pau, serenor. Jo tinc una flaca per determinats arcaismes. Que vagi molt bé a la platja! Bon estiu!
Una inspiració del capvespre on es fa quasi imprescindible com a poesia, i el mar l'acompanya sempre. Un poema molt bonic.
ResponEliminaCordialment.
Sí senyor, Rafael, el capvespre és "quasi imprescindible" per fer poesia. Per l'època de la vida en què s'escau.
EliminaHaciendo uso adecuado, en prosa o en verso, de la palabra atardecer ya la estamos incluyendo en la geografía poética. Pero hay un uso que me causa bastante impresión: cuando se utiliza lo de atardecer (u ocaso) para señalar la última etapa de la vida. Creo que tengo aversión a ese uso desde que la Iglesia lo cantaba en los funerales (hace mucho que no asisto a ninguno)
ResponEliminaFackel,
ResponEliminaDoncs em sap greu que no t'agradi el títol del poema!
En ningún momento digo que no me agrade el título del poema, por supuesto que no me desagrada.
EliminaAh, com que el títol parlaria metafòricament del final de la vida, he pensat que no t'agradava.
EliminaSempre hi ha paraules que semblen més poètiques que d'altres... per exemple (en el nostre cas), "horabaixa" i el mar sempre acompanya.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
sa lluna,
Elimina"horabaixa" és encara més deliciós que "capvespre"!
Fa molts anys un pastor d'ovelles em comentava que la millor hora del dia és el capvespre. Perquè és senyal que hem viscut un altre dia.
ResponEliminaSi a més hi ha poesiai mar, l'horabaixa (que diu sa Lluna) és insuperable.
Xavier,
Eliminaés molt ben trobat això que dius!
Espero que te vaya muy bien en la "Jam poética". Lo pasarás bien en el evento. Precioso poema inspirado en el cartel.
ResponEliminaUn beso grande, Helena
Moltes gràcies, Ana, ja he participat en una d'aquestes jams, i està molt bé.
EliminaPassat Cambrils,
ResponEliminacaminant per la platja,
deixant la riera enrere,
en deu minuts
xino-xano arribo a la Llosa,
desplego la cadira
i miro l'horitzó,
he arribat d'hora,
trec un full
i un llapis ben afilat,
també he dut
quatre colors per pintar.
Només he de fer
una recta,
on es troben cel i mar,
gairebé una redona
el sol amagant-se
per sorprendre la lluna,
i si la foscor m'ho permet,
ho pintaré
amb ulls i colors d'infants.
El nom d'aquest senzill
dibuix, capvespre,
quan el dia se'n vol anar a dormir
i a mi m'agrada
començar a somiar.
De vegades, sóc tan agosarat
que deixo ben a prop
de l'aigua la cadira,
em descalço
i amb les aigües jugant a pujar
em mullen la pell
i se me'n va el pensament
més enllà d'on s' amagat el sol.
Potser podria canviar el nom
per un de nou:
Felicitat en sa horabaixa.
M'agrada molt, qui sap si..., sobretot el final.
EliminaEn aquest capvespre d'avui, des de casa, davant de la finestra oberta a un cel ple de núvols entre blancs i grisos, imagino aquesta altre capvespre poètic a la platja. Tenen moltes coses en comú i també moltes de diferents. La poesia hi és present i la música, escolto l'Adaggio d'Albinoni que ens ha posat sa lluna al blog, però no tinc pas el mar.
ResponEliminaBon capvespre poètic respirant el mar...
Gràcies, Carme! L'Adaggio d'Albinoni el trobo massa trist per aquesta posta tan maca.
EliminaLa "Cançó del capvespre" devia ser el primer poema d'Espriu que vaig conèixer, via Raimon. Va ser la primera que va musicar i enregistrar de les 'Cançons de la roda del temps'. De fet, totes les paraules són poètiques, però certament estic d'acord que algunes ho són especialment, per eufòniques o perquè connoten això: bellesa, pau, serenor. Jo tinc una flaca per determinats arcaismes. Que vagi molt bé a la platja! Bon estiu!
ResponEliminaRamon,
ResponEliminaA mi em diuen que el meu nom i cognom sonen molt bé!