BIGAS, Joan Tot és possible
Hi ha una paraula
que no pot sortir
mai en un poema.
Hi ha un verb del qual
no vull saber res.
La meva Roma,
sempre a contracorrent,
de dreta a esquerra.
Però, com l'excepció
que confirma la regla,
sento que tan sols
em recarà el que no he fet.
El no haver viscut
la meva lluna plena.
Helena Bonals
Ets com un núvol
fet de dubte i tendresa
que flota en l'aire
buscant les absències
que t'escriuen la vida.
Kefas
Prefereixo penedir-me d'haver fet les coses, que penedir-me de mai haver-les intentat.
ResponEliminaAquesta lluna de març ha inspirat a molts, semblant a la que vaig pujar fa un parell de dies.
Aferradetes, nina.
Sa lluna,
EliminaS'escau molt al teu pseudònim, aquest poema!
És absolutament cert que tenim més recança d'allò que no hem fet o no hem intentat que no pas d'allò que no ha sortit prou bé.
ResponEliminaPerò les opcions de cadascú també són un camí a recórrer i a cada camí sempre hi ha moltes coses i moltes possibilitats. I també és cert que si en recórrem un ja no podem recórrer l'altre. Per tant la recança sempre hi pot ser, sempre hi ha coses que hem de deixar de banda, que no podem fer coexistir en un mateix camí. No sé si m'explico, vull dir que les recances per allò que no hem fet són inevitables, perquè a cada opció, deixem alguna per fer o per intentar.
Carme,
EliminaNormalment si tens una cosa no en tens una altra, t'has de decantar, i jo voldria tenir-ho tot!
Ets com un núvol
ResponEliminafet de dubte i tendresa
que flota en l'aire
buscant les absències
que t'escriuen la vida
kefas
Kefas,
EliminaM'agrada molt aquest "dubte i tendresa", tant com aquestes "absències/ que t'escriuen la vida". M'has sabut llegir bé.
Diuen que tots els camins porten a Roma.
ResponEliminaDel dret o a l'inrevés.
De dos en dos o d'un en un.
O una.
El guió a vegades és per saltar-se'l.
Xavier,
EliminaRoma és un cap i cua amb amor. No sé si us n'heu adonat, com que no ho dieu...
D'acord que val més pecar per excés que no per defecte, que és preferible aprendre dels errors que no pas anar mastegant el dubte del "què podia haver estat si..." A mesura que ens fem grans, la memòria esdevé un recull de possibilitats obviades, com el vell de Kavafis a la taverna. Però mentre puguem, cal perseverar i no perdre l'esperança. L'amor és l'element que més ha promogut la poesia. Bona Pasqua!
ResponEliminaRamon,
EliminaEl vell de Kavafis és una de les dues cares de la moneda. L'altra cara també compta.
Hi ha llunes que no s'omplen mai. Cadascú en sap (i conserva) les raons.
ResponEliminaBona Pasqua.
I tu no dius com et dius, també deus tenir les teves raons!
EliminaEra jo, que vaig entrar amb un compte incorrecte.
EliminaAh! Gràcies, cantireta!
EliminaSempre ens penedirem més, d'allò que no em fet que no pas, del que em intentat de fer.
ResponEliminaUn bon poema i el afegit del Kefas, li dona un punt de cirereta !.
Bona Pasqua, Helena !.
Artur,
EliminaMoltes gràcies, deu ser com una mona, aquest poema, doncs!
Quan ets jove no ets prou conscient de les tries que fas i de com aquestes descarten altres camins que podrien haver estat recorreguts. Tanmateix i assumint que aquesta recança -com diu la Carme- és inevitable, prefereixo pensar que tots els camins són bons per recórrer tant si han estat tries nostres com si no. La vida ens duu per on vol i nosaltres fem el que podem, sovint poquet.
ResponEliminaM'agradaria pensar que si tots els camins porten a Roma tots els camins venen de l'amor que hi hem posat mentre els caminàvem.
Bona Mona, Helena, i un abril ple de llum i tendresa!
Això de "si tots els camins porten a Roma tots els camins venen de l'amor que hi hem posat mentre els caminàvem": molt ben trobat, August!
ResponEliminaDos poemas preciosos, Helena:
ResponEliminaMe gusta mucho lo que dices de la Luna.
Un besito
Y una abraçada
Anna
La lluna sempre inspira tants poemes...
EliminaUna abraçada, Ana!