En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 23 d’abril de 2021

23 d'abril


 FREDERIC Més boira i més colza

L'any passat era
un camp ple de roselles
que se'm negava.
Ara és groc absolut,
continua la boira.

18 comentaris:

  1. El gro persisteix, a pesar de la boira.
    Ahir vaig veure per televisió uns caps com aquests i era fabulós veure aquest mar tant groga !.
    Bona Diada de Sant Jordi, Helena !.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Artur,
      Jo també els vaig veure, aquests camps de colza per la televisió. M'han inspirat!

      Suprimeix
  2. El que quiere puede encontrar luz más allá de la niebla. La luz se lleva dentro de uno mismo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Fackel,
      Forster deia que el veritable enemic és l'enemic interior, estic d'acord amb ell i amb tu.

      Suprimeix
  3. Què escampi la boira, per poder veure tots els colors ben nítids.

    Bons Sant Jordi! 📖🌹
    Aferradetes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I tant que ha escampat la boira, sa lluna, aquest Sant Jordi!

      Suprimeix
  4. Tot es transforma. De de l'any passat fa tenir un groc més intens.
    Una tanka molt original, Helena Bonals.
    A reveure
    Rafael

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, tot es transforma, Rafael, diuen que fins d'aquí quatre anys no tornaran els camps de colza.

      Suprimeix
  5. Les roselles són molt boniques i els camps decolza també, i els camps verds dels cereals diversos també i la combinació és genial!

    Segur que la primavera es decidirà a portar-se millor i potser el coronavirus també i podrem sortir una mica més a veure el paisatge. A escampar la boira, com diu en Xavier.

    ResponSuprimeix
  6. Respostes
    1. Em fa molta il•lusió que t’agradi, cantireta, és un poema improvisat, sense gaire temps, que vaig fer per escriure alguna cosa per Sant Jordi!

      Suprimeix
  7. Hoy más que nunca nuestra capacidad de resistencia y creatividad deben surgir. Todo esto es un reto.

    La niebla puede dar paso a la luz, aunque sea dentro de nosotros.

    Tu poema es muy bello y triste. ¿Vencerá el espíritu humano? Sí... al menos eso creo...

    Un beso enorme

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ana,
      La resiliència és allò meu!
      Gràcies per l'elogi, que es veu tan sincer.

      Suprimeix
  8. La ginesta, la colza, colors de llibertat. Però sí, la boira continua. I no puc celebrar-ho. Sort de la poesia, que no allibera però ajusta a suportar les inclemències. Gràcies per ajudar!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquest contrast entre el groc i la boira fa poesia, si més no...

      Suprimeix

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...