Niporepte 311 Silenci dins Relats en català
És un final
i el teu principi alhora:
així és l'hivern,
quan perds algú, de fet
els teus versos hi guanyen.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrada destacada
El meu primer sonet
Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...
No sé segur si entenc el què vols dir. Si perds algú no hi guanya ningú.
ResponSuprimeixXavier,
SuprimeixAquest és el segon poema que vaig publicar a Una cosa molt gran en una de molt petita, l'1 de gener de 2009:
Ara
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre.
L'amor, amor, és així: és si no és.
PIERA, Josep En el nom de la mar (1999)
El que jo dic en el meu poema hi és una mica relacionat. La poesia sol ser feta d'amors frustrats, massa felicitat acaba amb el talent, com li va passar a Charles Chaplin quan es va casar amb Oona O'Neill.
El final d'alguna cosa acostuma a ser el principi d'una altra... encara que de vegades no ho sembli.
ResponSuprimeixCarme,
SuprimeixJo vaig començar a llegir i escriure, des del primer blog, quan vaig acabar amb una relació molt nefasta, que em va inspirar tant o més que el meu primer amor. L'experiència és un grau.
Todo es continuidad, aunque no lo parezca y los humanos lo valoremos de otro modo.
ResponSuprimeixSuposo que sí, Fackel! Jo entre Parmènides i Heràclit em decanto per Parmènides.
SuprimeixEl joc de perdre
ResponSuprimeixles vides de la vida
per guanyar un somni
Kefas
Mmmmm! M'embadaleix aquest haiku, Kefas! L'important és guanyar el somni, al capdavall. Ni més ni menys.
SuprimeixPrecioso poema que nos acerca a la esencia del invierno.
ResponSuprimeixUn beso enorme
Ana,
SuprimeixMai ho havia pensat així, però crec que no és desencaminat.
Petons!
Entre el principi i el final està la virtut de ser aqueix hivern, quan has perdut algú en la vida. No sé si ho he descrit el millor possible.
ResponSuprimeixCrec que t'ho puntue com al primer, perquè és molt original, Helena.
Saluts i una abraçada a l'aire... (:::::)
Sí que ho has descrit bé, Rafael!
SuprimeixGràcies per la puntuació!
I ara que se m'ha vingut al cap et dic, que quan escric un comentari a algú en la web de Relats en Català... No hi ha l'opció de "suprimeix" el comentari. No sé per què no ho han posat també, per si algú vol dir una altra cosa diferent a la que ha dit o tal volta s'ha enganyat.
ResponSuprimeixRealment no han pensat en això de "SUPRIMEIX", EL COMENTARI...
Tu que em dius?
Fins demà.
Sí, és un error informàtic, no poder esborrar un comentari. Jo, a més, no sé posar cursiva ni negretes.
SuprimeixHola Helena Bonals, doncs et comente que he estat calfant-me una bona estona sobre això que em dius de "posar cursiva i negretes" en les paraules; i resulta que no sé com fer-les.
SuprimeixAixò deu ser preguntar-ho a un tècnic que ho sàpia.
Gràcies i fins a l'altra...
Rafael Molero
L'autor ha suprimit aquest comentari.
ResponSuprimeixHe necessitat llegir els teus comentaris per entendre que no et referies a la mort d'una persona estimada sinó al trencament d'una relació. No és pas el mateix, diria. Això sí, tot allò que és traumàtic pot donar peu a transformar-se en una reflexió poètica que serveixi (potser aportant una mica de consol) al poeta mateix i (molt, sens dubte, aportant raons i criteris) als seus lectors.
ResponSuprimeixRamon,
Suprimeix"L'amor és com l'energia, no es destrueix, es transforma", he llegit alguna vegada. Els poetes tenen la sort de poder fer perdurar l'amor una mica més que l'altra gent. I del fracàs en poden fer l'èxit de ser admirats, i ser admirat és el plaer més gran del món, segons Kundera.
Trist, però cert, Helena! Sovint del dolor en sorgeix l'art i la poesia.
ResponSuprimeixTeresa, és La coneixença del dolor, títol d'un llibre que sempre m'ha cridat l'atenció.
Suprimeix