Digues que sí, ho volem tot. No hi fa res que la vida flueixi com un riu que mai no torna: "el cor vol més, vol en excés" i no crec que es degradi en allò que assoleix, ans hi troba un impuls per continuar volent més: "ser com roure que s'arrela / i obre la copa en l'espai". Ja veus com em fas anar de Riba a Maragall... No paris d'escriure, Helena!
Realment molt original. Vols tenir d'allò més de la planta que neix... i aleshores penses en Heràclit.
ResponEliminaUna abraçada...
Mai he sabut què prefereixo, Rafael. Per això em quedo amb tot alhora, com fa el bon art.
EliminaOriginalidad y belleza en tus letras, Helena.
ResponEliminaUn beso enorme
Ana,
Eliminaun petó enorme de tornada!
El riu passa, deixa tardes enrere.
ResponEliminaDemà serà una altra aigua.
Això que dius és molt Heràclit, Xavier! Jo sóc molt Parmènides, penso que només s'acaba el que no ha existit mai. D'aquí no em treuen!
EliminaPotser sempre ho tenim tot, en nosaltres i fins i tot en els moments que vivim hi ha alguna cosa d'efímer i una altra de perenne.
ResponEliminaHo has condensat molt bé, Carme!
EliminaDigues que sí, ho volem tot. No hi fa res que la vida flueixi com un riu que mai no torna: "el cor vol més, vol en excés" i no crec que es degradi en allò que assoleix, ans hi troba un impuls per continuar volent més: "ser com roure que s'arrela / i obre la copa en l'espai". Ja veus com em fas anar de Riba a Maragall... No paris d'escriure, Helena!
ResponEliminaJo sóc més de Parmènides que d'Heràclit, ho he de dir. No canvio de parer així com així.
Elimina