En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 8 d’agost de 2020

Tot flueix, res canvia

     Fotografia de Xavier Pujol dins Nova col·lecció de moments


Planta perenne,

de Parmènides parles.

El riu que passa

em fa pensar en Heràclit.

Jo vull tenir-ho tot.

10 comentaris:

  1. Realment molt original. Vols tenir d'allò més de la planta que neix... i aleshores penses en Heràclit.
    Una abraçada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai he sabut què prefereixo, Rafael. Per això em quedo amb tot alhora, com fa el bon art.

      Elimina
  2. Originalidad y belleza en tus letras, Helena.

    Un beso enorme

    ResponElimina
  3. El riu passa, deixa tardes enrere.
    Demà serà una altra aigua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que dius és molt Heràclit, Xavier! Jo sóc molt Parmènides, penso que només s'acaba el que no ha existit mai. D'aquí no em treuen!

      Elimina
  4. Potser sempre ho tenim tot, en nosaltres i fins i tot en els moments que vivim hi ha alguna cosa d'efímer i una altra de perenne.

    ResponElimina
  5. Digues que sí, ho volem tot. No hi fa res que la vida flueixi com un riu que mai no torna: "el cor vol més, vol en excés" i no crec que es degradi en allò que assoleix, ans hi troba un impuls per continuar volent més: "ser com roure que s'arrela / i obre la copa en l'espai". Ja veus com em fas anar de Riba a Maragall... No paris d'escriure, Helena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sóc més de Parmènides que d'Heràclit, ho he de dir. No canvio de parer així com així.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...