 |
| RUIZ, Eliseo Abatimiento dins Associació Fotogràfica Jaume Oller |
Com si t'engrapessin
per les espatlles cap amunt,
sense tocar-te,
et tocaven de veritat.
És quan topes amb les paraules,
i ja no et fa falta Botticelli.
L'endogàmia quan fas poesia
és pràcticament inevitable.
Començo amb els versos
i els versos són
el meu començament.
M'agraden molt els tres versos finals.
ResponEliminaEls versos són el meu a priori, Xavier.
EliminaEncara que no et digui res, sempre em agraden molt la imatge que treus i els teus versos. Tenen una mica de primitivisme, de sortir des del més profund que m'encanta:
ResponEliminaComenço amb els versos
i els versos són
el meu començament.
Alfonso,
Eliminamoltes gràcies! No s'ha d'explicar l'orígen dels versos, però ja que insistiu, aquests que ressalteu són inspirats en aquest poema, en l'acabament, "començo pel visible/ i el visible és el meu començament". La idea interior és la mateixa, per això crec que no es tracta d'un plagi.
Conèixer els orígens et dona identitat !.
ResponEliminaBon cap de setmana ;)
Molt bona, Artur!
EliminaM'ha fet gràcia això de "quan et topes amb les paraules". Molt ben trobat. Té molt sentir i molts sentits. Em fas pensar que jo m'hi topo de moltes maneres amb les paraules. A vegades m'hi entrebanco i tot.
ResponEliminaCarme,
EliminaJo sempre m'entrebanco amb les paraules. La resta no em fa entrebancar!
Els teus versos són clars i exactes. Les paraules són les que et fan ressaltar i les fas poèticament. Et toquen la ment en el més sensible del cor. No ho entnc molt bé, però supose que la teua poesia és inevitablment precisa, perquè sense Botticelli no la faries.
ResponEliminaSaluts
Rafael,
EliminaHo has clavat! Sense Botticelli, la bellesa física d'algun amor meu, no faria la meva poesia...
Quina gran frase, Helena! "L'endogàmia quan fas poesia és pràcticament inevitable". Jo ho estenc a la creativitat literària en general. I és veritat! Tu sol ets prou i et bastes.
ResponEliminaTeresa,
EliminaAmb endogàmia em refereixo al fet que, si m'he d'enamorar, serà sempre d'algú que sigui poeta com jo!
L'art sovint és endogàmic, i això sol ser ben productiu; però també va bé, de vegades, explorar geografies ignotes. Va bé que hi hagi sempre una Bellesa a aconseguir, ni que sigui l'impossible somni, perquè això, l'esperança, ens ajuda a sobreviure en la intempèrie de la vida. Els teus versos il·luminen i ajuden, i això pot ser també un començament per al lector. Gràcies.
ResponEliminaMoltes gràcies per aquest comentari, Ramon, em fa feliç!
Elimina