Em sembla que miraré d'agafar aquest teu poema com a punt de partida per un altre.
Tan condensat,conté tantes coses! Compenetració i gran amor van de la mà. El només amb la tendresa és una contradicció: lla tendresa ho és tot. Sense ella l'amor no vsl res. Qui el pot haver? Ni qui el té, el n pot haver... crec...
A veure si la inspiració m'acompanya pel poema de demà, a la Col·lecció de moments.
Uf, Carme, T'ho agraeixo molt, però em sembla que no coincidim. Joan Corbella deia que hi ha moltes parelles compenetrades, però que no són ni seran mai com la Francesca Johnson i el Robert Kincaid d'Els ponts de Madison County. Jo em refereixo al gran amor al qual fa referència Margarit a Edat roja. Al que no es pot abastar ni retenir mai, al que "mai no minva, mai no mor" que deia Carner. La tendresa és molt important, però ella sola no fa el gran amor. "Que mai no hauràs tingut cap edat d'or", diu Margarit. Per això estic soltera, i ho seré fins a la mort fins que no trobi aquest gran amor, la meva illa del tresor. Més encara, tampoc vull tornar a tenir relacions físiques fins que no ho trobi, és perdre el temps. Els dos primers versos d'aquest poema són gairebé un plagi de Sylvia Plath, perquè m'hi reconeixo. Kafka ho deia a El procés: la diferència entre "l'absolució aparent" i "l'absolució postergatòria": jo sóc la darrera.
Jo crec que coincidim molt més del que sembla. Com que escric incòmoda amb teclat petit, resumeixo massa i potser no se m'entén.
Tampoc no dic que la tendresa sola faci el gran amor, però no hi ha gran amor sense tendresa.
I estic d'acord que el gran amor és aquell que no es pot abastar no retenir, que mai no minca mai no mor,per això dic que ningú el pot haver del tot.
Jo crec que no ho veiem tan diferent tot i veure-ho des de ribes oposades.
Ara bé... Segur que en Corbella i jo no tenim la mateixa idea de que es compenetració. Per a mi no es una qüestió d'entesa pràctica, ni d'avenir-se molt, ni d'estar l'un per l'altre, sinó que es una altra cosa molt més profunda. No hi ha gran amor sense compenetració. Pot haver-hi enamorament o passió, però per un gran amor cal ser un dins l' altre, sempre, en la proximitat o en la distància, penetrar-se espiritualment l'un a l'altre.
I ja paro... que tampoc vull convèncer de res a ningú. Són només reflexions que m'agraden
En un bello kaiku, molt bé resumit el que és la tendresa. Si hi ha gran amor, deu d'haver tendresa. Els teus versos, enriquixen. Una abraçada... Rafael
A més del haiku he llegit l'intercanvi de comentaris entre tu i la Carme. Com aquell que escolta una conversa rere una porta. I també el del Rafael. Tinc més anys que tu (no tants com en Margarit) i encara no sé definir l'amor.
Xavier, Doncs això és el que en diu de l'amor un crític literari, Marcel Reich-Ranicki dins Mi vida: "Anomenem amor aquell sentiment extrem que porta de l'afecte a la passió, i de la passió a la dependència: envolta l'individu en un estat d'embadaliment capaç de limitar les facultats mentals de l'afectat, de l'afligit; és una joia que fa sofrir i un sofriment que fa ditxoses les persones".
També afegeix una cita de Gottfried von Strassburg: "A qui l'amor no l'ha fet sofrir/ mai no li ha donat l'amor felicitat".
A mi m'embadaleixen aquestes definicions. Les compro.
Aquesta definició de Marcel Reich-Ranicki (que no conec) és la perfecta definició de l'enamorament, que està molt guai de viure alguns cops, però no tant de "viure-hi" molt temps, crec jo...
Jo he trobat el poema magnífic, perquè em sembla obert i amplament suggeridor. No importa si el que suggereixi qualsevol obra d'art a qui la contempla, llegeix o escolta, és diferent d'allò que motivava l'autor. Jo encara diria que és millor: la polisèmia dels morts, de l'art, esclata en totes direccions i sembla llavors de flors ben diverses... i totes poden acabar donant fruit. Gràcies per fer-nos pensar, Helena, ets una mina!
Qui el pot haver?
ResponEliminaCom m'agrada aquest final!
Em sembla que miraré d'agafar aquest teu poema com a punt de partida per un altre.
Tan condensat,conté tantes coses!
Compenetració i gran amor van de la mà.
El només amb la tendresa és una contradicció: lla tendresa ho és tot. Sense ella l'amor no vsl res. Qui el pot haver? Ni qui el té, el n pot haver... crec...
A veure si la inspiració m'acompanya pel poema de demà, a la Col·lecció de moments.
Uf, Carme,
EliminaT'ho agraeixo molt, però em sembla que no coincidim. Joan Corbella deia que hi ha moltes parelles compenetrades, però que no són ni seran mai com la Francesca Johnson i el Robert Kincaid d'Els ponts de Madison County. Jo em refereixo al gran amor al qual fa referència Margarit a Edat roja. Al que no es pot abastar ni retenir mai, al que "mai no minva, mai no mor" que deia Carner. La tendresa és molt important, però ella sola no fa el gran amor. "Que mai no hauràs tingut cap edat d'or", diu Margarit. Per això estic soltera, i ho seré fins a la mort fins que no trobi aquest gran amor, la meva illa del tresor. Més encara, tampoc vull tornar a tenir relacions físiques fins que no ho trobi, és perdre el temps. Els dos primers versos d'aquest poema són gairebé un plagi de Sylvia Plath, perquè m'hi reconeixo.
Kafka ho deia a El procés: la diferència entre "l'absolució aparent" i "l'absolució postergatòria": jo sóc la darrera.
Estic boja, Carme, només jo m'entenc... disculpa, amb aquest tema sempre em poso poc empàtica!
EliminaJo crec que coincidim molt més del que sembla. Com que escric incòmoda amb teclat petit, resumeixo massa i potser no se m'entén.
EliminaTampoc no dic que la tendresa sola faci el gran amor, però no hi ha gran amor sense tendresa.
I estic d'acord que el gran amor és aquell que no es pot abastar no retenir, que mai no minca mai no mor,per això dic que ningú el pot haver del tot.
Jo crec que no ho veiem tan diferent tot i veure-ho des de ribes oposades.
Ara bé... Segur que en Corbella i jo no tenim la mateixa idea de que es compenetració. Per a mi no es una qüestió d'entesa pràctica, ni d'avenir-se molt, ni d'estar l'un per l'altre, sinó que es una altra cosa molt més profunda. No hi ha gran amor sense compenetració. Pot haver-hi enamorament o passió, però per un gran amor cal ser un dins l' altre, sempre, en la proximitat o en la distància, penetrar-se espiritualment l'un a l'altre.
I ja paro... que tampoc vull convèncer de res a ningú. Són només reflexions que m'agraden
Millor que pensis que no som tan diferents, Carme, a vegades penso que sóc un "bitxo raro".
EliminaEn un bello kaiku, molt bé resumit el que és la tendresa. Si hi ha gran amor, deu d'haver tendresa. Els teus versos, enriquixen.
ResponEliminaUna abraçada...
Rafael
Gràcies, Rafael. La tendresa és tan important...
EliminaA més del haiku he llegit l'intercanvi de comentaris entre tu i la Carme. Com aquell que escolta una conversa rere una porta.
ResponEliminaI també el del Rafael.
Tinc més anys que tu (no tants com en Margarit) i encara no sé definir l'amor.
Xavier,
EliminaDoncs això és el que en diu de l'amor un crític literari, Marcel Reich-Ranicki dins Mi vida:
"Anomenem amor aquell sentiment extrem que porta de l'afecte a la passió, i de la passió a la dependència: envolta l'individu en un estat d'embadaliment capaç de limitar les facultats mentals de l'afectat, de l'afligit; és una joia que fa sofrir i un sofriment que fa ditxoses les persones".
També afegeix una cita de Gottfried von Strassburg: "A qui l'amor no l'ha fet sofrir/ mai no li ha donat l'amor felicitat".
A mi m'embadaleixen aquestes definicions. Les compro.
Amb la tendresa , neix l'amor....
ResponEliminaJo no em conformo amb la definició... viure'l és millor ;)
Abraçades ;)
Artur,
Elimina"És més fàcil escriure un llibre de filosofia que no posar en pràctica un sol dels seus preceptes...", he llegit alguna vegada.
Aquesta definició de Marcel Reich-Ranicki (que no conec) és la perfecta definició de l'enamorament, que està molt guai de viure alguns cops, però no tant de "viure-hi" molt temps, crec jo...
ResponEliminaGemma Sara,
EliminaJo crec que si ja no vius d'aquesta manera és que ja no estàs enamorada. I a mi només m'interessa l'enamorament. "La resta, prosa".
Jo he trobat el poema magnífic, perquè em sembla obert i amplament suggeridor. No importa si el que suggereixi qualsevol obra d'art a qui la contempla, llegeix o escolta, és diferent d'allò que motivava l'autor. Jo encara diria que és millor: la polisèmia dels morts, de l'art, esclata en totes direccions i sembla llavors de flors ben diverses... i totes poden acabar donant fruit. Gràcies per fer-nos pensar, Helena, ets una mina!
ResponEliminaVolia dir "la polisèmia dels MOTS", no sé quin subconscient em deu haver traït... ;-))
EliminaTens tota la raó, Ramon, les interpretacions són com els pètals d'una flor, tots diferents, però amb el mateix nucli.
Elimina