Xavier, M'he equivocat, és grana com dius tu! La segona edat d'or pot ser perfectament a la tercera edat. Jo em refereixo a la infantesa, amb la primera edat d'or, que crec que no tothom ha viscut!
Suposo que sí, que le segona edat d'or, pot ser també a la tercera edat. La meva segona edat d'or va ser la cinquantena i no espero grans coses de la tercera edat, però no se sap mai, a vegades la vida ens sorprèn.
En qualsevol cas, espero que la teva segona edat d'or no es faci esperar gaire... tothom hi hauria de tenir dret i poder gaudir-la a plena consciència.
Ell mateix va escriure: "si no es pot complaure a tot el món amb les obres i l'art, si us plau, complaguem-ne només a alguns". O sigui, volia fer veure a les persones que s'ha d'estimar l'art, que s'ha de recolzar i que no es pot perdre. Encara que no tothom vulgui o pugui apreciar-lo, a la gent que si, no deixar de fer-ho mai. D'aquí el bes, el petó, l'amor, la passió i el plaer.
D'aquesta manera és com jo veig el quadre, simple i pur amor a l'art.
Moltes gràcies, Rafael, ets l'únic que ha elogiat el poema! Crec que els que comenten ja estan una mica tips dels meus versos, però jo sé que és un bon poema perquè entremescla el que diu amb com ho diu.
A mi m'agrada molt, aquest poema, com en general m'agraden tots els que publiques, perquè m'ajuden a reflectir-m'hi i em fan pensar en coses (encara que no siguin les mateixes que et van motivar a escriure'l; això rai). La infantesa és sempre un paradís perdut, una edat d'or inabastable; m'agrada, que hom pugui aspirar a reviure'n una segona, i que sigui daurada i fecunda i amb poesia i tendresa.
És el que diu Georges Moustaki en la versió de Le métèque de Marina Rossell: "I com voldria perdre-m’hi/ i enamorar-m’hi com ahir/ ans que se m’acluquin els ulls".
(No es parla gaire de la segona edat. A mi em queden 11 dies per entrar oficialment a la tercera.)
ResponEliminaPassió grana i tendresa verda: bona descripció.
Xavier,
EliminaM'he equivocat, és grana com dius tu!
La segona edat d'or pot ser perfectament a la tercera edat. Jo em refereixo a la infantesa, amb la primera edat d'or, que crec que no tothom ha viscut!
Suposo que sí, que le segona edat d'or, pot ser també a la tercera edat. La meva segona edat d'or va ser la cinquantena i no espero grans coses de la tercera edat, però no se sap mai, a vegades la vida ens sorprèn.
ResponEliminaEn qualsevol cas, espero que la teva segona edat d'or no es faci esperar gaire... tothom hi hauria de tenir dret i poder gaudir-la a plena consciència.
Carme,
EliminaJo vull creure en la meva segona edat d'or a ulls clucs.
Ell mateix va escriure: "si no es pot complaure a tot el món amb les obres i l'art, si us plau, complaguem-ne només a alguns". O sigui, volia fer veure a les persones que s'ha d'estimar l'art, que s'ha de recolzar i que no es pot perdre. Encara que no tothom vulgui o pugui apreciar-lo, a la gent que si, no deixar de fer-ho mai. D'aquí el bes, el petó, l'amor, la passió i el plaer.
ResponEliminaD'aquesta manera és com jo veig el quadre, simple i pur amor a l'art.
Artur,
EliminaJo, com vaig llegir una vegada, només hi veig molta tendresa, en aquest quadre.
Preciós poema, Helena. La teua intuïció és connectar versos, en la tercera edat. Jo sí que tinc una tercera edat, que són ja quasi 67...
ResponEliminaUna abraçada.
Moltes gràcies, Rafael, ets l'únic que ha elogiat el poema! Crec que els que comenten ja estan una mica tips dels meus versos, però jo sé que és un bon poema perquè entremescla el que diu amb com ho diu.
EliminaMai s'està prou tip de la poesia....
ResponEliminaQue maco ets, Artur!
EliminaA mi m'agrada molt, aquest poema, com en general m'agraden tots els que publiques, perquè m'ajuden a reflectir-m'hi i em fan pensar en coses (encara que no siguin les mateixes que et van motivar a escriure'l; això rai). La infantesa és sempre un paradís perdut, una edat d'or inabastable; m'agrada, que hom pugui aspirar a reviure'n una segona, i que sigui daurada i fecunda i amb poesia i tendresa.
ResponEliminaÉs el que diu Georges Moustaki en la versió de Le métèque de Marina Rossell: "I com voldria perdre-m’hi/ i enamorar-m’hi com ahir/ ans que se m’acluquin els ulls".
Elimina