En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 30 de maig del 2019

D'una banda a l'altra II

RUIZ, Eliseo
dins Associació Fotogràfica Jaume Oller


 Com una cega formiga
m'he passat la vida
recollint engrunes de reconeixement
N'he fet un cau
que per sota dels peus
es va desfent
quan perdo un amic
si m'escatimen un somriure
quan no rebo respostes
si els m'agrades minven
i cada dia
surto a buscar engrunes
perquè el cau no es desfaci
i em precipiti en la buidor.

KEFAS

Aquest poema de Kefas l'ha inspirat el meu anterior poema en aquest blog. El publico aquí perquè crec que val molt la pena. De fet, el meu poema era fruit de la necessitat de dir a una persona el que només li puc dir en els versos, el que si no ho dic rebento, que deia Jaume Cabré que ha de fer aquell que escriu. Espero que el que Kefas i jo diem sigui també el que vosaltres anheleu llegir.
a

11 comentaris:

  1. artur30 de maig del 2019, a les 18:27

    Aquesta es una feina que demana temps, tot i així no es segur la conquesta , però en aquest camí i trobem moltes "engrunes" enriquidores , que per si soles, ja valen l'esforç ...
    En Kefas t'ha regalat una bona d'elles !. Felicitats !.

    ResponElimina
  2. xavier pujol31 de maig del 2019, a les 8:09

    Una baula poètica.

    ResponElimina
  3. Olga Xirinacs1 de juny del 2019, a les 9:46

    Cal parlar, Helena, que per això hi ha la paraula. Paraula que pot ferir i pot donar vida, ves quin poder... I si és poema, millor, perquè en reculls l'essència.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals1 de juny del 2019, a les 12:18

      Olga,
      cal parlar i cal callar a vegades. "No parlis quan la gent escolta/ viu fàcilment i mor en pau", deia una cançó dins Una habitació amb bona vista.

      Elimina
  4. Galionar1 de juny del 2019, a les 11:31

    Sí, l'autoestima, la felicitat, s'han d'anar conreant dia a dia, per anar compensant allò que anem perdent; només així tindrem prou provisions per sobreviure als temps d'escassetat, com fan les formigues...
    M'agrada moltíssim aquest poema de Kefas!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals1 de juny del 2019, a les 12:21

      Montse,
      A mi també m'agrada molt aquest poema de Kefas, per això l'he publicat aquí! La teva interpretació sobre el que fan les formigues és molt bona.

      Elimina
    2. Helena Bonals1 de juny del 2019, a les 12:40

      I el meu, no t'agrada??? Ja sé que sovint Kefas em guanya...

      Elimina
    3. Galionar1 de juny del 2019, a les 16:14

      Helena, la meva mare sempre diu que estima els seus néts perquè primer va estimar la seva filla... Del teu poema em va seduir el fons, i del de Kefas m'ha agradat la forma..., perquè el fons és una prolongació del teu!

      Elimina
    4. Helena Bonals1 de juny del 2019, a les 16:25

      Moltes gràcies, Montse! A vegades soc una poeta poc "formal"!!!

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...