En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 20 de desembre del 2013

Sant Llorenç de Morunys







Racó de claustre
La columna més forta
el tronc de l'arbre.

Carme Rosanas  dins Col·lecció de moments



Claustre de llum.
L'horitzó amb més amplada,
el dels teus ulls.
a

11 comentaris:

  1. Carme Rosanas20 de desembre del 2013, a les 8:18

    És tot un plaer i un honor ser aquí al teu blog, Helena.

    I m'encanta aquest horitzó tant ample d'uns ulls... tenir a la vora uns ulls amb un horitzó ample és un privilegi, saber-lo reconèixer, compartir i apreciar una saviesa. M'alegro que tu tinguis les dues coses... mai no deixo de buscar-les i de gaudir-les... els horitzons amples de la gent que m'agrada.

    Gràcies, Helena, una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals20 de desembre del 2013, a les 12:22

      Carme,
      si vols el pots penjar!

      Elimina
    2. Carme Rosanas22 de desembre del 2013, a les 10:15

      A veure si avui me l'emporto... he tingut uns dies una mica atabalats...

      A partir de gener vull fer un apartat al meu blog, de diàlegs poètics. Cada cap de setmana penjaré els diàlegs poètic que s'hagin produït del meu blog als comentaris o bé de blog a blog... és una cosa que m'encanta i sempre tinc la impressió que en deixo escapar una part de l'essència.

      Gràcies de nou, Helena!

      Elimina
    3. Carme Rosanas22 de desembre del 2013, a les 12:21

      Ja hi és!!! Just a sota del meu.

      Elimina
  2. Sílvia 20 de desembre del 2013, a les 11:54

    Sou dues cracs!

    ResponElimina
  3. Vicent Llémena i Jambet20 de desembre del 2013, a les 12:07

    Una fotografia magnífica, em fa la impressió d'uns ulls amorosos plens de llum i matins de primavera i frescor tapada i abrigada.

    Vicent

    ResponElimina
  4. Consol20 de desembre del 2013, a les 21:11

    Els claustres tenen un clima especial com si els anys viscuts en silenci haguessin penetrat dins les seves pedres. Dos poemes que s'hi passegen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals21 de desembre del 2013, a les 17:16

      Consol,
      potser són més macos de veure'ls que no pas de viure-hi en aquella època.

      Elimina
  5. Jordi Dorca23 de desembre del 2013, a les 8:42

    Molt bons. Magnífics. Un gran tàndem.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...