Jordi, és real, el vaig escriure anant en tren la setmana passada. No sé per què, m'inspira molt el tren, sempre amb la llibreta, contant síl·labes amb la mà, la resta de passatgers no sé què deuen pensar! Moltes gràcies!
Tens tota la raó, Helena, per a llegir un poema caldria conéixer l'autor, com li ha anat el dia, la setmana, l'any, de quin país és, i finalment com un símptoma més evident el mateix poema, però sempre queden arbres sota la foscor de la nit, com en el teu poema, a cegues.
Recorde les primeres vegades que vaig anar en tren de nit, mirava cap afora i només veia el reflex de la meua cara sorpresa, amb el temps, però, vaig aprendre a mirar eixes finestres i... sí, com els poemes que de primeres no entens... hi ha un moment que comences a entendre, i a sentir.
El tren passa, i ens deixa només esbossos de paisatge. Però sempre podem triar tornar enrere, posar el peu a terra, mirar, tocar, flairar, convertir la imatge fugaç en relleu, solidesa, veritable paisatge. De la mateixa manera, sempre podem tornar al poema, reobrir el llibre, apamar els versos, rellegir-los, rumiar-los. Així és possible que ens revelin la íntima estructura que els dota de consistència.
Només una aproximació... cert, una primera lectura és una aproximació, com el viatge de nit...
ResponEliminaCarme, una aproximació a la poesia, sempre de nit, des de la llum racional de dins del tren.
EliminaAixò serà. :)
ResponEliminaJpmerch,
Eliminanormalment amb una segona lectura n'hi ha prou. A vegades per molt que te'l llegeixis, no hi entraràs mai.
De vegades a cegues i de nit és quan hi veus més clar.
ResponEliminaEl poema parla molt abans que l'entenguis, Sílvia.
EliminaM'agrada molt. També pel ritme,
ResponEliminael del tren i el dels mots.
En tren.
És molt bo.
Jordi,
Eliminaés real, el vaig escriure anant en tren la setmana passada. No sé per què, m'inspira molt el tren, sempre amb la llibreta, contant síl·labes amb la mà, la resta de passatgers no sé què deuen pensar! Moltes gràcies!
Tens raó, no sempre entres en un poema a la primera lectura, però potser aquesta primera "imatge" és la que necessites, la que t'arriba...
ResponEliminaBoníssim!
Glòria,
Eliminaentrar a la primera és glòria!
Tens tota la raó, Helena, per a llegir un poema caldria conéixer l'autor, com li ha anat el dia, la setmana, l'any, de quin país és, i finalment com un símptoma més evident el mateix poema, però sempre queden arbres sota la foscor de la nit, com en el teu poema, a cegues.
ResponEliminaVicent
Vicent,
Eliminaun poema que parla de la poesia, és molt habitual!
Recorde les primeres vegades que vaig anar en tren de nit, mirava cap afora i només veia el reflex de la meua cara sorpresa, amb el temps, però, vaig aprendre a mirar eixes finestres i... sí, com els poemes que de primeres no entens... hi ha un moment que comences a entendre, i a sentir.
ResponEliminaAlguna cosa es veu, Ximo, i a més el misteri ajuda en poesia i amor.
EliminaEl tren passa, i ens deixa només esbossos de paisatge. Però sempre podem triar tornar enrere, posar el peu a terra, mirar, tocar, flairar, convertir la imatge fugaç en relleu, solidesa, veritable paisatge.
ResponEliminaDe la mateixa manera, sempre podem tornar al poema, reobrir el llibre, apamar els versos, rellegir-los, rumiar-los. Així és possible que ens revelin la íntima estructura que els dota de consistència.
Eduard,
Eliminarellegir un poema, com un llibre, sempre permet de trobar-li més coses. De fet és molt aconsellable.
I tot i veure-hi poc tens temps per a llegir.... ni que sigui a cegues!
ResponEliminaAlba,
Eliminaentre l'acció i la contemplació, tot és agradable de fer!