En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 27 de setembre del 2026

D’on prové la bellesa


AGUS Paisatges d'Osona

La veu poètica es manifesta
en aquella tangent del paisatge,
allà on cel i terra es besen,
on la innocència es duplica.
No sols les arrels s’amaguen,
també el tronc nu té pudor de ser.
Però l’arbre esponerós manlleva 
del passat tota la seva glòria.

Helena Bonals


Oigo las voces
de la tierra y el cielo.
Hondo lamento.

Fackel

16 comentaris:

  1. Encara que intentem ocultar o distanciar-nos dels nostres orígens, la nostra identitat present està profundament construïda sobre el nostre passat. El poema sembla plantejar una contradicció entre amagar els propis orígens i, alhora, necessitar-los per construir-se.
    Aferradetes, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Paula,
      Aquest fotògraf no sé què té que sempre m'inspira. I aquesta imatge tan senzilla també ho ha fet. "La bellesa i la saviesa estimen els adoradors secrets", deia Oscar Wilde.

      Elimina
  2. Un profundo y emotivo poema. Aún en su soledad el árbol sigue presente a pesar de la evolución. Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nuria,
      aquest arbre és tota una imatge de la gestació del poema. Moltes gràcies!

      Elimina
  3. L'arbre és un dels éssers vius més estimats..
    M'agraden els dos versos finals. "La glòria del passat". Per sort l'arbre de la fotografia encara disposa de futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense arrels no creixen les branques, Xavier, encara que sigui obvi. Tant de bo el meu arbre disposi d'un cert futur encara, com també el vostre.

      Elimina
  4. M'agrada molt aquest poema!
    Fa com l'arbre, esponerós i ple de vida, encara que amagui arrels i tronc. Però els aprofita al màxim per a ser com és.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme! I bona interpretació.

      Elimina
  5. Oigo las voces
    de la tierra y el cielo.
    Hondo lamento.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu haiku també s'escolta, Fackel.

      Elimina
  6. Cau rodolant per la costa verda,
    la llavor que en un futur llunyà serà l’arbre
    que manllevarà de la vista el cel blau
    on pinten núvols els seus desitjos.
    Un lloc pe un futur poeta pugui descansar
    l’espatlla mentre rellegeix els versos
    que un jorn va escriure pensant
    en cors volàtils d’escasos batecs.

    ResponElimina
  7. L'arbre esponerós ens suggereix el tronc pudorós i les arrels amagades, i des de sempre suggerir és millor que explicar, especialment en poesia. In my opinion, eh?
    Abraçada, Helena!

    ResponElimina
  8. La timidesa també té el seu grau de bellesa, tanmateix en el cas dels arbrers vergonyosos ! ; )
    Una abraçada i bona setmana !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur,
      la timidesa és "el garant del ver amor", deia Riba.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...