En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 13 d’agost del 2025

He mirat aquesta terra


AGUS Muntanyes del Ripollès 

Entre terra i cel,
els núvols de la poesia.
Entre passat i futur,
els somnis que s'imposen.
El teu somieig
és el que connecta
el visible amb l'invisible.

6 comentaris:

  1. Negras tormentas agitan los aires / nubes oscuras nos impiden ver...cantaban los cenetistas hace casi un siglo.


    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel,
      Aquests núvols que no hi deixen veure són precisament els que fan que hi veiguem.

      Elimina
  2. Miro al alba.
    Las luces me acunan.
    No sé si estoy.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que sí, que hi ets! "Alive and kicking", que canten els Simple Minds.

      Elimina
  3. - Muntanyes de núvol, no sé com pujar-les i em criden....
    - Somia!

    Molt bonic, Helena!

    ResponElimina
  4. De fet moltes coses no les veuríem si no és en somnis.

    Espero que ja et trobis millor.
    Aferradetes, Helena.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...