XIRINACS, Olga El talús
dins LA PRIMERA GINESTA (O L'ÚLTIMA)
al blog Olga Xirinacs
No és possible de tenir aquest sol de les terres del sud,
i alhora el verd fresc dels prats del nord.
Però el Sàhara que són els nostres camps
pràcticament tot l'any, té un parèntesi gloriós
a la primavera, per poc que plogui.
La imatge es repeteix: sang verda,
soca resseca i brot verd amb flors de ginesta.
La lluita entre fred i calor, la persistència de la vida.
Sempre hi ha quelcom
ResponEliminaque ens manca
o ens complementa.
El silenci dels altres
amb la meva mirada.
Els versos que escric
amb els que cremo.
Les paraules
que no dic amb els petons
sempre perduts.
I tot neix petit, molt petit.
Com la gota perduda
d’un cel distant.
Com una terra assedegada
que les rep una a una.
I així amb la paciència
de la natura tot té un temps
per créixer i morir.
Guardo entre les fulles
dels meus poemes,
la darrera flor
que em vas donar.
Aquest "Sempre hi ha quelcom/ que ens manca/ o ens complementa" no pot ser més ben trobat. Com una mitja taronja. Com el teu poema al costat del meu.
ResponEliminaNo es pot tenir tot, però la bellesa del que sí tenim, supera tot el que ens manca... sobretot si parlem de la natura i, en aquesta ja se sap, la vida sempre neix als indrets més insospitats.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
sa lluna,
Eliminales males herbes també tenen dret d'existir.
La poesia altra vegada.
ResponEliminaXavier,
EliminaMolt ben trobat!!! La poesia que es troba alguna vegada en un poema.
No es pot tenir tot, però sempre ho voldríem tot... i em sembla que a vegades és bo voler-ho tot.
ResponEliminaCarme,
EliminaCompletament d'acord, jo ho vull tenir tot, i ho tinc tot, que canta el Joan Dausà. És el tenir-ho tot alhora que també cerco amb la poesia.
Mira que no sé por qué me ha venido a la mente la canción de Lluís Llach, Venim del nord, venim del sud
ResponEliminahttps://www.youtube.com/watch?v=egDm0p2Cbys&t=9s
Pero con ella un viento de melancolía de algo íntimo perdido del pasado .
Fackel,
EliminaA mi em ve al cap Espriu i "Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,/ i com m'agradaria d'allunyar-me'n,/ nord enllà (...)"
Creo que sabes que Salvador Espriu es de mis poetas favoritos y de cabecera. Su obra en Llibres del Mall está muy bien editada.
EliminaPensaments oposats, és el que trobe en aquest poema, ple d'imatges.
ResponEliminaCom "el sol", "les terres", "els prats". Molt ben encertat aquest poema: Entre fred i calor, perquè tot és vida.
Molt bon poema, Helena.
Que tingues una bona vesprada.
Una abraçada.
Rafael
Rafael,
EliminaLa primavera és aquesta lluita entre fred i calor. Moltes gràcies!
https://ellaberintogrotesco.blogspot.com/
ResponEliminaTens tota la raó, Helena: siguin quines siguin les nostres accions o reaccions, o el color i frescor del nostre paisatge, la persistència, resistència o consciència de la vida sempre es farà sentir i, per sobre, com una aura de gràcia, la poesia.
ResponEliminaUna abraçada
Que bé que ho dius, Olga! Com ho voldria aquest poema que et parafraseja a tu.
EliminaLa persistència de la vida, la lluita per fer renéixer la verdor quan cauen quatre gotes allà on no plou gairebé mai... La força de la primavera que sempre torna, malgrat tot. Voldríem tenir-ho tot i ens hem de conformar amb estimar la terra tan eixorca que ens ha tocat de viure; i llaurar-la i conrear-la perquè reviscoli.
ResponEliminaEn saps molt, d'interpretar, Ramon!
Elimina