Fackel, Em diuen que em reivindico molt! Màrius Torres és del millor en poesia catalana, per això l'he escollit. Sóc pretenciosa de comparar-m'hi, però m'és igual. Et recomano aquesta cançó de Llach d'un poema seu, un metge que va morir jove en un sanatori per a tuberculosos, però que va tenir temps d'escriure així de bé sobre Mèrcè Figueras, una amiga dins el sanatori que el va sobreviure.
Un vitrall preciós i un poema que destaca com a un símil del vitrall del dibuix. Màrius Torres pot estar orgullós de tu i a mi m'ha agradat molt. Salutacions. cordials. Rafael
No sabem mai la nostra alçada ni allà on podem arribar. Podem ser alts com un pinacle o un núvol i, per què no? una estrella. Ets molt generosa amb el llibre, Helena. La meva adreça és Rambla Nova, 1-1r.-2a. 43003 - Tarragona Que t'acabin de provar aquests dies d'estels juganers.
Olga, Jo vinc de tan enrere que qualsevol èxit em sembla que no pot ser pas! Dimecres te l'envio, el llibre! Espero que siguis piadosa amb el que vaig escriure de manera espontània i constant alhora.
Avui sí que m'has fet rumiar molt, Helena, perquè em semblava que els dos darrers versos contradeien els dos primers. Però m'ha vingut al cap una persona que conec, que té poqueta confiança en ella mateixa i en canvi el seu posat és més aviat vanitós, que encaixaria amb el poema sencer. Una abraçada!
Teresa, Jo crec que els artistes han de tenir una certa dosi de vanitat i una d'humilitat per funcionar bé. Pel que fa a mi, sóc fràgil i forta alhora, un oxímoron personificat. El darrer vers és l'únic que contradiu la resta. És que si jo no m'ho dic, el dels tres primers versos, no m'ho diu ningú. Em dic Helena Bonals, crec que sóc bona, i alguna vegada genial. Tinc una voluntat a prova de bomba. Crec que el que se'm dóna més és el disseny gràfic, però. Una abraçada!
Fins i tot ni un mateix coneix fins a on pot arribar, la força és molta en arribar el moment... I pel que fa a les aparences (sense conèixer a la persona), enganyen gairebé sempre.
Com un trencaclosques de colors, t’he vist i no et recordo. He estat assegut als teus peus mirant endavant, pregant pels que no hi són o no veig. T’he vist i no et recordo. Com els millors instants que també s’obliden. Com els ahirs que s’han desfet. T’he vist i no et recordo, i als teus peus he pregat pels que no tornaran.
qui sap si..., Aquests dos versos: "Com els millors instants/ que també s’obliden", em fan pensar en un poema de Dannie Abse que diu que "A vision dies from being too long stared at". Com sempre excel·lent!
La majoria dels vitralls de la Seu de Manresa que hi havia al principi de la Guerra Civil eren del segle XIX, ja que un incendi al s. XVIII havia destruït els originals i els havien anat restaurant a poc a poc. Al XIX es van obrir nous finestrals, amb disseny de Francesc Morell i, ja a principis del s. XX, dos amb disseny d'Apel·les Mestres. Tots es van perdre el 1939 arran de les explosions per dinamitar el >Pont Vell i el pont de l'estació. Després de la guerra es van anar refent, en algun cas seguint el dibuix original, en altres amb dissenys moderns com uns de Joan Vila (D'Ivori). Aquest per l'estil sembla ja dels anys 1960, i el text està en castellà. Deu ser una sèrie de vitralls sobre els pecats capitals i les virtuts que s'hi oposen, ja que al web de la Seu en surt un de semblant sobre "la envidia". Font: 'La Seu de Manresa' de Josep M. Gasol (1978) i el web esmentat (seudemanresa.cat/patrimoni/). Tot artista ha de tenir un punt de vanitat, altrament no tindria al·licient per crear i superar-se, i està bé que tu mateixa t'ho recordis de tant en tant, perquè efectivament crec que ets prou bona poeta i de vegades segurament genial o més. Com a dissenyadora gràfica, no puc opinar, però el gust que tens a triar les imatges que acompanyen els versos també valen la pena. I el poema de Qui sap si també m'agrada molt. Endavant les atxes!
Ramon, Em pensava que "humildad" era llatí, ho vaig cercar al google translator! Jo crec que el més genial, mal m'està el dir-ho, d'aquesta entrada, és la foto que acompanya el poema, "jo no cerco, trobo", deia Picasso. La casualitat va fer que el dia anterior hagués anat a un concert a la Seu. Em passa molt sovint, i és màgic. Sobre el meu talent de dissenyadora només has de fixar-te en els cartells que penjo a la barra lateral. Crec que els meus blogs els hauria hagut de fer més personals en aquest sentit, però quan els vaig començar no en sabia tant com ara. També crec que el darrer vers és ambivalent, de totes maneres: no dec ser vanitosa perquè sé perfectament que valc.
Jo diria que sí que havia comentat aquest post... però no sé si és culpa de Blogger o culpa meva. Algun cop m'adono que escric el comentari o no l'envio (a vegades també em pasa amb els whatsapps) es veu que quan acabo d'escriure ja em sembla que ho tinc tot fet.
En tot cas el que et deia o et volia dir és que tal com ho expliques, em sembla tot molt bé, molt bonic, molt tal i com és millor que sigui. El resultat és una persona interessant i de bon tracte. Si fos a l'inrevés, segurament no seria una persona gaire agradable.
Tu poema es una reflexión con ánimo constructivo.
ResponEliminaLamento no conocer la obra de Màrius Torres.
Lamento que en la institución propietaria de la vidriera no concuerden sus actos con sus palabras. No es humildad precisamente lo que les califica.
Fackel,
EliminaEm diuen que em reivindico molt!
Màrius Torres és del millor en poesia catalana, per això l'he escollit. Sóc pretenciosa de comparar-m'hi, però m'és igual. Et recomano aquesta cançó de Llach d'un poema seu, un metge que va morir jove en un sanatori per a tuberculosos, però que va tenir temps d'escriure així de bé sobre Mèrcè Figueras, una amiga dins el sanatori que el va sobreviure.
És veritat el que dius de l'Església!
Un vitrall preciós i un poema que destaca com a un símil del vitrall del dibuix. Màrius Torres pot estar orgullós de tu i a mi m'ha agradat molt.
ResponEliminaSalutacions. cordials.
Rafael
Moltes gràcies, Rafael!
EliminaA vegades trobo la imatge del poema per casualitat, la foto del vitrall la vaig fer ahir en un concert!
No sabem mai la nostra alçada ni allà on podem arribar. Podem ser alts com un pinacle o un núvol i, per què no? una estrella.
ResponEliminaEts molt generosa amb el llibre, Helena.
La meva adreça és
Rambla Nova, 1-1r.-2a. 43003 - Tarragona
Que t'acabin de provar aquests dies d'estels juganers.
Olga,
EliminaJo vinc de tan enrere que qualsevol èxit em sembla que no pot ser pas!
Dimecres te l'envio, el llibre! Espero que siguis piadosa amb el que vaig escriure de manera espontània i constant alhora.
Avui sí que m'has fet rumiar molt, Helena, perquè em semblava que els dos darrers versos contradeien els dos primers. Però m'ha vingut al cap una persona que conec, que té poqueta confiança en ella mateixa i en canvi el seu posat és més aviat vanitós, que encaixaria amb el poema sencer.
ResponEliminaUna abraçada!
Teresa,
EliminaJo crec que els artistes han de tenir una certa dosi de vanitat i una d'humilitat per funcionar bé.
Pel que fa a mi, sóc fràgil i forta alhora, un oxímoron personificat.
El darrer vers és l'únic que contradiu la resta. És que si jo no m'ho dic, el dels tres primers versos, no m'ho diu ningú. Em dic Helena Bonals, crec que sóc bona, i alguna vegada genial. Tinc una voluntat a prova de bomba. Crec que el que se'm dóna més és el disseny gràfic, però.
Una abraçada!
Fins i tot ni un mateix coneix fins a on pot arribar, la força és molta en arribar el moment... I pel que fa a les aparences (sense conèixer a la persona), enganyen gairebé sempre.
ResponEliminaAferradetes, nina.
sa lluna,
EliminaCrec que tens molta raó. "Ho vam aconseguir perquè no sabíem que era impossible", crec que he llegit alguna vegada.
Com un trencaclosques de colors,
ResponEliminat’he vist i no et recordo.
He estat assegut als teus peus
mirant endavant,
pregant pels que no hi són o no veig.
T’he vist i no et recordo.
Com els millors instants
que també s’obliden.
Com els ahirs que s’han desfet.
T’he vist i no et recordo,
i als teus peus he pregat
pels que no tornaran.
qui sap si...
qui sap si...,
EliminaAquests dos versos: "Com els millors instants/
que també s’obliden", em fan pensar en un poema de Dannie Abse que diu que "A vision dies from being too long stared at".
Com sempre excel·lent!
La majoria dels vitralls de la Seu de Manresa que hi havia al principi de la Guerra Civil eren del segle XIX, ja que un incendi al s. XVIII havia destruït els originals i els havien anat restaurant a poc a poc. Al XIX es van obrir nous finestrals, amb disseny de Francesc Morell i, ja a principis del s. XX, dos amb disseny d'Apel·les Mestres. Tots es van perdre el 1939 arran de les explosions per dinamitar el >Pont Vell i el pont de l'estació. Després de la guerra es van anar refent, en algun cas seguint el dibuix original, en altres amb dissenys moderns com uns de Joan Vila (D'Ivori). Aquest per l'estil sembla ja dels anys 1960, i el text està en castellà. Deu ser una sèrie de vitralls sobre els pecats capitals i les virtuts que s'hi oposen, ja que al web de la Seu en surt un de semblant sobre "la envidia". Font: 'La Seu de Manresa' de Josep M. Gasol (1978) i el web esmentat (seudemanresa.cat/patrimoni/).
ResponEliminaTot artista ha de tenir un punt de vanitat, altrament no tindria al·licient per crear i superar-se, i està bé que tu mateixa t'ho recordis de tant en tant, perquè efectivament crec que ets prou bona poeta i de vegades segurament genial o més. Com a dissenyadora gràfica, no puc opinar, però el gust que tens a triar les imatges que acompanyen els versos també valen la pena. I el poema de Qui sap si també m'agrada molt. Endavant les atxes!
Ramon,
EliminaEm pensava que "humildad" era llatí, ho vaig cercar al google translator!
Jo crec que el més genial, mal m'està el dir-ho, d'aquesta entrada, és la foto que acompanya el poema, "jo no cerco, trobo", deia Picasso. La casualitat va fer que el dia anterior hagués anat a un concert a la Seu. Em passa molt sovint, i és màgic.
Sobre el meu talent de dissenyadora només has de fixar-te en els cartells que penjo a la barra lateral. Crec que els meus blogs els hauria hagut de fer més personals en aquest sentit, però quan els vaig començar no en sabia tant com ara.
També crec que el darrer vers és ambivalent, de totes maneres: no dec ser vanitosa perquè sé perfectament que valc.
Jo diria que sí que havia comentat aquest post... però no sé si és culpa de Blogger o culpa meva. Algun cop m'adono que escric el comentari o no l'envio (a vegades també em pasa amb els whatsapps) es veu que quan acabo d'escriure ja em sembla que ho tinc tot fet.
ResponEliminaEn tot cas el que et deia o et volia dir és que tal com ho expliques, em sembla tot molt bé, molt bonic, molt tal i com és millor que sigui. El resultat és una persona interessant i de bon tracte. Si fos a l'inrevés, segurament no seria una persona gaire agradable.
Moltes gràcies, Carme!!! No és un poema líric, però és que a mi em diuen que no sóc gens cursi...
EliminaHermoso poema, Helena:
ResponEliminaSiempre hay que reflexionar sobre la humildad y el orgullo. Sin humildad no aprendemos nada nuevo. Sin orgullo no mostramos lo que sabemos hacer.
En el equilibrio está la virtud.
Un beso grande