En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 6 de maig del 2023

Narcís poètic


MIGURENA Narcissus Poeticus


Ets fons i forma,
enfocada i borrosa
com el reflex 
de Narcís a l'estany.
Submisa vanitat.

18 comentaris:

  1. La vanitat pot ser submisa?.

    M'encanten els reflexes a l'aigua.

    Aferradetes, Helena.

    ResponElimina
  2. Sa lluna,
    I tant que sí! Haver estimat molt, submisament, com fan alguns personatges de Shakespeare, pot dur, si arribes a ser artista, a l'autoestima que proporciona la creació. El que deia Mann a La mort a Venècia inspirant-se en Plutarc: "Qui estima és més diví que l'estimat, perquè en ell habita el déu, que no en l'altre".
    Els reflexos en l'aigua són molt suggeridors! Perquè sempre són una mica abstractes.

    ResponElimina
  3. Una reflexió molt original. No sé com dir-te el tema. Saber estimar com el Narcís, és ser més profund. Més aviat surrealista, aquest poema.
    Cordialment.
    Rafael

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rafael,
      Disculpa que no t'hagi avisat!
      Ser una mica narcisista a vegades és necessari.

      Elimina
  4. La Carme Rosanas ha fet un comentari que no surt. És aquest:

    M'agrada molt, la relació que fas de fons i forma amb enfocada i borrosa i posteriorment també amb el reflex. El reflex borrós o abstracte, com a fons o com a contingut. La flor (o la persona) real és més forma que fons... està molt bé.

    ResponElimina
  5. No ha de ser fàcil, ser submís de la pròpia admiració , crec millor estimar als altres.
    Salut !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur, "servil i acabat", que diu la cançó de Sau. Jo estimo d'aquesta manera.

      Elimina
  6. Me inclino sobre el remanso del tiempo.
    Ya no aparece aquella imagen
    que me identificaba risueño.
    Nunca las aguas estuvieron menos calmas.
    Nunca tuve tan escaso interés
    en saber si las líneas torcidas que se me ofrecen
    son las de mi frente o las de la renuncia.
    Narciso ya no cree en el río de la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel,
      És preciós aquest poema (improvisat?).

      Elimina
    2. Claro, unas sugerencias llevan a otras. Fackel.

      Elimina
  7. Tornaveu d’Eco

    Narcís, estimar un altre també és bella presó.
    Tota em faig creus d’aqueixa estranya tria:
    com, abocat a l’aigua nit i dia,
    bell com et saps, gavanyes la gerdor.
    Idòlatra de tu mateix, tant t’abellia,
    de fondre en goig de vidre l’esplèndida beutat?
    Ara, aquest cos, que cap cos no ha tastat,
    només el vent, fugaç, l’estima tot fent via.

    ResponElimina
  8. Ramon,
    Aquest poema és dins el teu llibre, Vora el pedrís del trull?
    Me n'agrada molt "aquest cos, que cap cos no ha tastat".

    ResponElimina
  9. Blanca, oberta,
    de braços blans i cor groc.
    Ets diàfana
    en ton mon subtil i clar,
    però no ets única.

    qui sap si...

    ResponElimina
  10. La imatge suggereix que no és única, però sí que destaca per sobre les altres, qui sap si...

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...