En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 14 d’agost del 2022

Ara i aquí

FOTIOS, Lisa dins Pexels

La vida envolta
la lluna despistada
lluint de dia.
Per què esperar a la nit
per saber el molt que estimes?

26 comentaris:

  1. No cal esperar, si ho podem tenir tot, sol i lluna tot el dia... l'amor no espera pas la nit... sempre hi és.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tenir-ho tot, d'això es tracta, Carme, com en la cançó de Joan Dausà.

      Elimina
  2. Posible respuesta a un poema que no la exige:

    Tal vez porque el amor es un universo caótico que no entiende ni de días ni de noches.

    ResponElimina
  3. L'Amor no coneix lògiques....!
    Molt ben dit ;) Salut !.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Artur! Herman Hesse deia que l'amor no passa per l'enteniment...

      Elimina
  4. Quan s'estima no es mira si és de dia o de nit.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sa lluna,
      No és correu brossa, és que no es publiquen (alguns comentaris) si no ho faig jo manualment.

      Elimina
  5. La lluna aconsegueix a mitja tarda el que no poden fer les estrelles.

    ResponElimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Bonica aquesta foto on dos xiprers es disputen la lluna. I bell el poema. Feliç que pot jugar amb les dues coses. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      Moltes gràcies! "Mig del sol, mig de la lluna", deia Ferrater.

      Elimina
  8. Una foto suggeridora per a la inspiració d'una tanka. No cal esperar la nit per a amar. Ama sempre de dia o de nit.
    Cordialment.

    ResponElimina
  9. Rafael,
    La nit l'associo amb l'inconscient. A vegades és l'únic lloc on va a parar l'amor.

    ResponElimina
  10. Mira, un somriure :-) o una lluna "in disguise" :-))

    ResponElimina
  11. Hem d'aspirar a tenir-ho tot, i al més aviat possible. Després, la realitat fa que ens conformem amb el que tenim, i que ho valorem en la mesura justa. Sempre recordo com em va impactar, de ben jove, el final de la pel·lícula 'Esplendor en la hierba' (Elia Kazan, 1961; títol que remet a un vers de Wordsworth).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que recordo aquest final, però me'l podries explicar, Ramon?

      Elimina
    2. [...] I encara que la llum, abans tan viva,
      ja s’allunyi per sempre dels meus ulls,
      i no puguin tornar-me aquelles hores
      de resplendor a les herbes i de glòria en la flor,
      no sentirem tristesa, i trobaríem
      delit en el que ens queda:
      en aquella primera simpatia
      que, havent estat, ha d’ésser perdurable;
      en pensaments consoladors, que brollen
      enmig de la sofrença;
      en la fe que traspassa la mort amb la mirada;
      en els anys, que ens tornaven més reflexiu el seny. [...]
      (Versió de Marià Manent). Sisplau, no em facis explicar la pel·lícula. Et passo l’enllaç a la Wikipedia en castellà (la versió catalana no conté la sinopsi de l’argument).
      https://es.wikipedia.org/wiki/Esplendor_en_la_hierba

      Elimina
    3. Ramon,
      doncs no me'n recordo gens! És maco el poema!

      Elimina
  12. Qué maravilla, Helena
    Si una relación puede abordar cada momento... ¿por qué esperar?

    Si la vida se manifiesta a cada instante ¿por qué esperar?

    Es una fabulosa reflexión...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana,
      estic d'acord amb tu. No és Carpe diem, però estaria bé de viure el present per un cop.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...