Creo que tiene más valor que las ramas busquen la dirección contraria a las raíces. Trazan más la dimensión multidimensional de la vida. Hay fuerzas que están debajo o antes para impulsar nuestro crecimiento y otras fuerzas exteriores -llámalas luz, o conocimiento- que nos hacen crecer mucho más. No están en contradicción, nos alimentamos de su tensión y acaso eso es la vida. Bien lo expresas: "La teva llum em mena". Me alegro.
Diu que les plantes van cap a la llum, no Helena? Doncs quina mena de llum tan poderosa deu ser aquesta que pot contrarestar la tendència dels arbres a mirar cap al cel? Poema i foto precioses!
M'has fet pensar, per contrast, en "El pi de Formentor", només que aquell arbre, ben arrelat, es resisteix a vinclar-se davant dels elements i s'aferra a créixer enlaire. El teu es vincla, però no pas tampoc com "l'arbre / esponerós ahir" de Joan Alcover, que havia anat perdent les branques; es tracta d'una "tercera via", la de la resiliència: molt ben vist això de "replegar-se endavant" però sense donar-se, ans volent continuar cercant la llum. I m'agrada molt la identificació que hi fas dient "la teva llum em mena". Chapeau!
Estàs captivada per la llum que t'arrossega com les branques. Una tanka d'amor que arriba profund. Els arbres a poc a poc van fins a la llum. M'ha agradat. Abraçades.
La llum ens atrau. Com la teva poesia.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier!!!
EliminaAproximar-se a les arrels sempre és saviesa.
ResponEliminaSi a sobre et guia una llum, molt millor encara.
Carme,
EliminaSense aquesta llum no faria poesia! Sempre donant voltes al mateix...
Creo que tiene más valor que las ramas busquen la dirección contraria a las raíces. Trazan más la dimensión multidimensional de la vida. Hay fuerzas que están debajo o antes para impulsar nuestro crecimiento y otras fuerzas exteriores -llámalas luz, o conocimiento- que nos hacen crecer mucho más. No están en contradicción, nos alimentamos de su tensión y acaso eso es la vida. Bien lo expresas: "La teva llum em mena". Me alegro.
ResponEliminaFackel,
EliminaDoncs a mi m'agrada que les branques cerquin les arrels, perquè sense memòria no podria viure!
Expresas muy bien el crecimiento en ambas direcciones. Hacia las raíces y hacia la luz. Bello tanka lleno de belleza y verdad.
ResponEliminaUn beso grande
Ana,
EliminaM'agrada de tenir-ho tot alhora!
Diu que les plantes van cap a la llum, no Helena? Doncs quina mena de llum tan poderosa deu ser aquesta que pot contrarestar la tendència dels arbres a mirar cap al cel? Poema i foto precioses!
ResponEliminaMoltes gràcies, Teresa! Em miro més el passat que no pas el futur per viure.
EliminaM'has fet pensar, per contrast, en "El pi de Formentor", només que aquell arbre, ben arrelat, es resisteix a vinclar-se davant dels elements i s'aferra a créixer enlaire. El teu es vincla, però no pas tampoc com "l'arbre / esponerós ahir" de Joan Alcover, que havia anat perdent les branques; es tracta d'una "tercera via", la de la resiliència: molt ben vist això de "replegar-se endavant" però sense donar-se, ans volent continuar cercant la llum. I m'agrada molt la identificació que hi fas dient "la teva llum em mena". Chapeau!
ResponEliminaRamon,
ResponEliminaNo, no em dono amb facilitat. Però alhora estimo molt.
Estàs captivada per la llum que t'arrossega com les branques. Una tanka d'amor que arriba profund. Els arbres a poc a poc van fins a la llum.
ResponEliminaM'ha agradat.
Abraçades.
Moltes gràcies, Rafael! Els arbres funcionen molt en poesia.
Elimina