Está bien esas revelaciones. Pero no olvides que la poesía puede ser lo que uno quiera que sea. Incluso se cambia de intención a lo largo de la vida. Depende también de los tiempos, del estado emocional del individuo poeta. Lo importante es que sea expresión de necesidad sincera.
Jo tampoc estic d'acord amb això que els poetes són persones torturades, en absolut. De poetes, com de totes les altres menes de persones no-poetes n'hi ha de totes menes. I de poesia també.
La meva poesia sovint o molt sovint va, també cap a la joia de viure, però en realitat és allò que surt de dins, sigui com sigui: alegre, amb goig de viure, inquiet, decebut, desorientat, nostàlgic o trist... el que sigui, miro endins i expresso. I tampoc penso que trist vulgui dir torturat de cap de les maneres.
La teva declaració d'intencions és bonica i joiosa i això està molt i molt bé, Helena. Només et cal continuar amb les mateixes intencions i els mateixos resultats, sembla fàcil, oi? I a vegades no ho és tant. Sempre hi ha algun dia que no surt res.
Hi ha un quadre de Picasso que es titula "La joie de vivre". "La joia de viure" és també el títol d'una sardana, i d'un llibre de Julià Guillamon i Toni Benages sobre Josep Palau i Fabre. Maragall té poemes vitalistes, i per a mi Salvat-Papasseit i Màrius Torres són exemples clars d'exaltació de la vida, superant les pròpies circumstàncies personals. Però és cert que també hi ha poemes tristos i desesperats. Curiosament, m'agradaven més quan era jove: a mesura que m'he anat fent vell m'he anat decantant cada vegada més cap al vitalisme optimista, i per això m'agraden els teus poemes, sempre tan frescos.
Ramon, et deixes Ferrater, que deia que la poesia era per a ell una cosa divertida. En canvi a la carrera ens deien que de divertit ho és anar de copes, no la poesia. Les coses es poden veure de més d'un costat!
Sempre em fas reflexionar, Helena, però avui com que toques l'escriure, encara més. Per mi crec que és al revés quan escric: la joia d'escriure des de la joia de viure. Potser és la diferència entre poesia i narrativa, o potser simplement la diferència entre tu i jo. Estem d'acord en que ni trista ni obra d'algú torturat; això últim no ho he entès mai. Una abraçada.
Un poema d'un lirisme sublim, on les teves paraules escrites són poesia. Senzill i a la vegada d'una fusió total.
ResponEliminaM'ha agradat.
Una abraçada.
Moltes gràcies, Rafael! És que he sentit a dir que la poesia és cosa de torturats, i per a mi no ho és pas!
EliminaTens molt bones intencions, Helena !, les teves paraules ho corroboren .
ResponEliminaBona nit !!.
Tinc bones intencions i bons resultats, Artur!
ResponEliminaEstá bien esas revelaciones. Pero no olvides que la poesía puede ser lo que uno quiera que sea. Incluso se cambia de intención a lo largo de la vida. Depende también de los tiempos, del estado emocional del individuo poeta. Lo importante es que sea expresión de necesidad sincera.
ResponEliminaFackel,
EliminaDiuen que només has de dir el que si no ho dius, rebentes!
Jo tampoc estic d'acord amb això que els poetes són persones torturades, en absolut. De poetes, com de totes les altres menes de persones no-poetes n'hi ha de totes menes. I de poesia també.
ResponEliminaLa meva poesia sovint o molt sovint va, també cap a la joia de viure, però en realitat és allò que surt de dins, sigui com sigui: alegre, amb goig de viure, inquiet, decebut, desorientat, nostàlgic o trist... el que sigui, miro endins i expresso. I tampoc penso que trist vulgui dir torturat de cap de les maneres.
La teva declaració d'intencions és bonica i joiosa i això està molt i molt bé, Helena. Només et cal continuar amb les mateixes intencions i els mateixos resultats, sembla fàcil, oi? I a vegades no ho és tant. Sempre hi ha algun dia que no surt res.
Fas unes reflexions molt de psicòloga, Carme!
EliminaBeautiful blog
ResponEliminaPlease read my post
ResponEliminaRajani,
EliminaJa t'he visitat.
Hi ha un quadre de Picasso que es titula "La joie de vivre". "La joia de viure" és també el títol d'una sardana, i d'un llibre de Julià Guillamon i Toni Benages sobre Josep Palau i Fabre. Maragall té poemes vitalistes, i per a mi Salvat-Papasseit i Màrius Torres són exemples clars d'exaltació de la vida, superant les pròpies circumstàncies personals. Però és cert que també hi ha poemes tristos i desesperats. Curiosament, m'agradaven més quan era jove: a mesura que m'he anat fent vell m'he anat decantant cada vegada més cap al vitalisme optimista, i per això m'agraden els teus poemes, sempre tan frescos.
ResponEliminaRamon,
Eliminaet deixes Ferrater, que deia que la poesia era per a ell una cosa divertida. En canvi a la carrera ens deien que de divertit ho és anar de copes, no la poesia. Les coses es poden veure de més d'un costat!
Sempre em fas reflexionar, Helena, però avui com que toques l'escriure, encara més. Per mi crec que és al revés quan escric: la joia d'escriure des de la joia de viure. Potser és la diferència entre poesia i narrativa, o potser simplement la diferència entre tu i jo. Estem d'acord en que ni trista ni obra d'algú torturat; això últim no ho he entès mai.
ResponEliminaUna abraçada.
Teresa, ni torturat, ni restret creativament parlant. L'art hauria de ser com un joc sempre.
EliminaUna reflexión sobre la poesía muy certera y preciosa. Una pequeña joya para enmarcar.
ResponEliminaFelicidades
Un beso
Moltes gràcies, Ana! Però no n'hi ha per tant!!!
EliminaÉs difícil exxplicar l'inexplicable.
ResponEliminaEl que és difícil és entendre què vols dir, Xavier!
EliminaTorturats o no, el que escriu diu el que sent i pot agradar mès o menys.
ResponEliminaBonica declaració d'intencions.
Aferradetes, Helena.
Tens raó, Sa lluna!
EliminaTot depèn del moment. Les copes poden ser divertides, i els poemes sobre coses rares. I també pot ser a l'inrevés.
ResponEliminaCantireta:
Elimina"Tot ho veus fosc,/ dius que el cel no existeix,/ però fins i tot/ això és joia de viure,/ com el dringar d'un vers". Amb això ho dic tot!