Molt bona imatge del que és escriure i llegir poemes.
Construïm temporals de versos, sovint, per descarregar les emocions que van plenes i xopes, com els núvols van plens de gotes d'aigua i quan arriba el moment s'han de descarregar. El lector, sempre que pugui i en sigui capaç ho aclareix tot en trobar-s'hi reflectit d'alguna manera. Ho aclareix i ho endreça.
Olga, No és la fotografia que il·lustra el meu sentiment sinó el meu poema que il·lustra la fotografia, com segur que tu també pots fer! Recordo que tu no ets poeta de restrenyiment productiu...
Molt ben explicat! La poesia com un temporal, i la feina del lector és aclarir els núvols. Pot ben passar que el lector generi alguna tempesta paral·lela, bastida en les pròpies vivències, i tregui lectures diferents, però aquesta és la màgia! M'ha agradat molt llegir-ho.
Fackel, No ho havia pensat mai així. L’únic matrimoni i del cel i de la terra que conec en art és el de la “Nit estrellada” de Van Gogh: els xiprers com foc cap als núvols, i d’ells cap als camps per tornar a enfilar-se.
El lector és l'amo.
ResponEliminaXavier,
EliminaSí senyor!
Què gairebé sempre no és el mateix de qui l'escriu.
ResponEliminaAferradetes, bonica.
I això no és important, sa lluna.
EliminaMolt bona imatge del que és escriure i llegir poemes.
ResponEliminaConstruïm temporals de versos, sovint, per descarregar les emocions que van plenes i xopes, com els núvols van plens de gotes d'aigua i quan arriba el moment s'han de descarregar. El lector, sempre que pugui i en sigui capaç ho aclareix tot en trobar-s'hi reflectit d'alguna manera. Ho aclareix i ho endreça.
Carme,
EliminaEm passa això amb els versos i amb les novel·les.
Llegint-ho faig d'intèrpret, on el temporal t'ha fet escriure'ls, els versos.
ResponEliminaUn tanka molt reflexiu, Helena.
Salutacions.
Rafael
Rafael,
EliminaCelebro haver-te fet reflexionar!
Si és complicat entendre's un mateix , imagina't les tempestes dels altres !! :)
ResponEliminaBon diumenge !!
A vegades costa menys entendre els altres que un mateix, Artur!
EliminaEspero un temporal que motivi els meus versos, Helena, però visc en terra eixuta. Bona fotografia per il·lustrar el teu bell sentiment. Una abraçada.
ResponEliminaOlga,
EliminaNo és la fotografia que il·lustra el meu sentiment sinó el meu poema que il·lustra la fotografia, com segur que tu també pots fer! Recordo que tu no ets poeta de restrenyiment productiu...
Bo, Helena! La idea és una, que no admet versions; en canvi, les interpretacions són moltes.
ResponEliminaTeresa,
Eliminano és un poema res de l'altre món, però com a mínim és enginyós!
Molt ben explicat! La poesia com un temporal, i la feina del lector és aclarir els núvols. Pot ben passar que el lector generi alguna tempesta paral·lela, bastida en les pròpies vivències, i tregui lectures diferents, però aquesta és la màgia! M'ha agradat molt llegir-ho.
ResponEliminaDe temporal en temporal, i tiro perquè em toca, sembla que digui l'intèrpret, Ramon!
EliminaHermoso poema, con una verdad esencial que se expresa de maravilla.
ResponEliminaUn beso enorme, Helena
Moltes gràcies, Ana!
EliminaUn petó molt gran.
és cosa de l'intèrpret,
ResponEliminade qui en fa la lectura...
Dices. Leer e interpretar, qué matrimonio tan complicado a veces. Un matrimonio del cielo y de la tierra, que diría el gran Blake.
Fackel,
EliminaNo ho havia pensat mai així. L’únic matrimoni i del cel i de la terra que conec en art és el de la “Nit estrellada” de Van Gogh: els xiprers com foc cap als núvols, i d’ells cap als camps per tornar a enfilar-se.