En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 8 de març de 2021

Dia de la dona



GriFOLL CASSERRES Poble poema 


Vaig conèixer una nena

que no podia suportar

qualsevol cosa al seu costat

que es mogués, gat o gos.

 

De més petita, els seus pares

l’havien dut a casa uns amics

que tenien un gos perillós.

Que gairebé la mata.

 

Crec que aquesta nena sóc jo,

en relació amb els homes.


14 comentaris:

  1. Hi ha homes que són veritables bèsties i que fan més mal que les mossegades dels gossos.
    N'hi ha alguns que no ho fan.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier,
      Hi ha diferències, com en tot. Però la psicosi ja me l’han creat. Em sap greu pels que actuen de bona fe.

      Suprimeix
  2. Com diu en Xavier, hi ha homes i homes.

    Aferradetes, nina.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. sa lluna,
      si ho dius tu, que ets dona, t’he de fer cas!

      Suprimeix
  3. Indiscutiblement, hi ha homes i homes, jo t'ho confirmo, també.
    Però, també és cert que les ferides profundes costen de curar i d'oblidar.

    ResponSuprimeix
  4. Penses quan eres xicoteta i no suportaves ni gat ni gos. Encara sort que no et va matar aquell gos. Això interprete del teu poema.
    Jo en tinc, dos gossos i sis gates, què et sembla? I són molt dòcils.
    Saluts i una abraçada.
    Ah, sí! doncs quan pugues i tingues temps en la meua pàgina en tinc un nou relat... ja em diràs. Gràcies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Rafael,
      És una al•legoria!
      Em comparo amb la nena, no sóc jo!
      Encara no he pogut visitar-te, ja ho faré!

      Suprimeix
  5. No es tindria que ser presoner de les pors, però segur, que algunes costen molt de superar. Força !.

    ResponSuprimeix
  6. Venga hombre, no me lo creo. Hasta los hombres se pueden domesticar, guáu.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Fackel,
      Parlant de domesticar, que sàpigues que no participo més al teu blog per no violentar-me amb tu. Vas venir a dir en una entrada que Machado sí que era un exiliat, no com Puigdemont, s'entén. A mi Puigdemont, que molta gent li diu que és un home bo, que no me'l toquin. Jo sóc independentista fins a la mèdula. Em sap greu perquè escrius molt bé.

      Suprimeix
    2. Haz lo que te pida el cuerpo hacer, Helena, no voy a llorar por ello. Por supuesto, me ratifico en el exilio verdadero, en el de Machado y miles de españoles con causa justa. Me sorprendo, eso sí, que cunda tanto la intransigencia. Si uno deja de hablar con otro por diferencia de criterios, vamos apañados. Conmigo no contéis para llegar a los garrotazos (cuadro de Goya)

      Pues cuida la médula, que solo hay una, pero también la verdadera, la biológica, y es fundamental para el cuerpo.

      Suprimeix
    3. Està molt bé que "Conmigo no contéis para llegar a los garrotazos", perquè hi ha un cert tipus d'espanyol que sí que ens va pegar als catalans indefensos, tan indefensos com el pobre president Puigdemont si no fos pels belgues que saben que sí que és un exiliat com Machado. No és que sigui intransigent, és que xoquem directament.

      Suprimeix

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...