JUANJO, Coneixes Granollers?
D'una columna,
la base i el seu fust
una sola ombra fan.
I és que la maduresa
ens mira amb ulls d'infant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrada destacada
El meu primer sonet
Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...
Cert !. He vist moltes mirades de gent gran amb la picardia d'un infant , com si es tanqués un cercle !.
ResponSuprimeixBona setmana !
Sí, Artur, els vells són com nens, però no ho són.
SuprimeixEn Paniker va escriure uns llibres que es deien La nova Innocència. Eren prou enrevessats de llegir, i em guardaré prou de pensar que ell volia dir això, però malgrat els llibres, jo sempre he cregut que hi ha una innocència ben nova en la maduresa. Com tu dius, com nens, però no. Innocència, però no com la dels nens, una altra.
ResponSuprimeixInnocència i saviesa, Carme. No m'agrada de veure com als hospitals tracten els vells a vegades, exactament com si fossin nadons.
SuprimeixEls dos versos finals fan estremir.
ResponSuprimeixI et dono la raó en el que dius al comentari de la Carme. A mi tampoc m'agrada com tracten a la gent gran, més que als hospitals, a les residències.
Xavier,
SuprimeixÉs que infantesa i vellesa van molt lligats, el que no vol dir que la gent gran sigui exactament com un nen.
És així, ser madur implica ser xiquet. Quina comparació més bonica de la columna i l'ombra amb una persona. Molt enginyós.
ResponSuprimeixSalutacions i una abraçada.
Rafael
Rafael,
SuprimeixSer enginyós és un primer pas per ser artista!
Precioso poema breve. Desde luego hay que regresar a la infancia para mirar el mundo con los ojos de un niño.
ResponSuprimeixUn abrazo, Helena...
Ana,
Suprimeix"La infància és vital perquè l'home és el que queda del nen", deia Ana María Matute.