En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 22 de febrer del 2021

La base de tot


 JUANJO, Coneixes Granollers?


D'una columna,
la base i el seu fust
una sola ombra fan.
I és que la maduresa
ens mira amb ulls d'infant.

22 comentaris:

  1. Cert !. He vist moltes mirades de gent gran amb la picardia d'un infant , com si es tanqués un cercle !.
    Bona setmana !

    ResponElimina
  2. En Paniker va escriure uns llibres que es deien La nova Innocència. Eren prou enrevessats de llegir, i em guardaré prou de pensar que ell volia dir això, però malgrat els llibres, jo sempre he cregut que hi ha una innocència ben nova en la maduresa. Com tu dius, com nens, però no. Innocència, però no com la dels nens, una altra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Innocència i saviesa, Carme. No m'agrada de veure com als hospitals tracten els vells a vegades, exactament com si fossin nadons.

      Elimina
  3. Els dos versos finals fan estremir.
    I et dono la raó en el que dius al comentari de la Carme. A mi tampoc m'agrada com tracten a la gent gran, més que als hospitals, a les residències.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      És que infantesa i vellesa van molt lligats, el que no vol dir que la gent gran sigui exactament com un nen.

      Elimina
  4. És així, ser madur implica ser xiquet. Quina comparació més bonica de la columna i l'ombra amb una persona. Molt enginyós.
    Salutacions i una abraçada.
    Rafael

    ResponElimina
  5. Precioso poema breve. Desde luego hay que regresar a la infancia para mirar el mundo con los ojos de un niño.

    Un abrazo, Helena...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana,
      "La infància és vital perquè l'home és el que queda del nen", deia Ana María Matute.

      Elimina
  6. Potser sigui perquè, l'home savi, veu en els infants tota la puresa i l'esperit de saber, sense falsedats ni hipocresia. Ells ja han tingut tota la vida per aprendre com ser gran.

    ResponElimina
  7. Una reflexió poètica molt bonica i que fa pensar. Has sabut treure petroli d'aquesta imatge. Com els altres, jo també crec que, en la vellesa hi ha un cert retorn a una innocència. El problema és que és la nostàlgia d'aquella innocència perduda. No hem de voler tornar a viure la infantesa. Reivindiquem la grandesa d'una maduresa viscuda plenament un cop desvestits de tantes hipocresies i tantes "obligacions" que ens allunyen de la vida realment. Ui, al final m'he posat filosòfic i tot!
    Abraçades, Helena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "A la vejez viruelas", August! M'ha agradat molt la teva imatge que n'he tret petroli. També podria ser-ne una imatge la fabricació de l'oli d'oliva (verge extra en aquest cas!).

      Elimina
  8. A la maduresa sempre enyorem els paradisos perduts de la infantesa, però a poc a poc anem tornant a comportaments infantils, fins que ens tornem nens del tot... Em fas pensar en 'De Senectute' de Ciceró, que ensenya a acceptar els canvis que l'edat provoca; i també uns versos de Carles Riba: "i l'infant d'ulls bonics que vaig ser, també hi era, / i em recordo de tot..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós, Ramon, s'enyora més la innocència que no pas la joventut.

      Elimina
    2. A mi m'agradaria tornar a la joventut, però amb l'experiència acumulada dels anys viscuts. No enyoro especialment la innocència, que anava implícita en la infantesa.

      Elimina
    3. Jo no enyoro gens la joventut, perquè no la vaig viure. La innocència sí que l'he viscut, per sort tinc alguna cosa a la qual agafar-me...

      Elimina
  9. Volver a la infancia, a mirar todo con los ojos de un niño es fundamental para poder sentir la vida en su plenitud...

    Un beso enorme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana,
      “La infància és vital, perquè l’home és el que queda del nen”.

      Elimina
  10. Respostes
    1. Això ho deia l'Ana María Matute! A mi també m'agrada molt!

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...