Aquest és un poema dedicat a Raül Romeva, que, si tot va bé, sortirà en el llibre Pinzellades de llibertat, dedicat als presos polítics, properament. Si hi voleu participar m'ho dieu i us enviaré la informació per fer-ho.
No som d'un mateix projecte polític,
però ets del mateix any que jo.
Això és un fet, per a mi,
sempre carregat de sentit.
Ara penso en el meu vers lliure,
i el temps que, en relació a tu,
gaudeixo de propina.
Tu ets presoner, i jo no,
però estic lligada
a la teva captivitat
en una sinècdoque.
Em fa mal.
Penso que podem mirar-nos el progrés
com el contrari de la bellesa,
però a mi el mòbil em fa companyia.
És una de les primeres coses
que trobaria a faltar si.
No soc qui per ensenyar ningú
com anar endavant,
però he conegut la humiliació,
presonera de mi mateixa,
i si m’haguessin explicat aleshores
com de noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç he aconseguit de ser...
Catalunya ha estat feta per arribar lluny.
El títol ja val tot aquest poema. De ben segur que li agrada al Raül i a totes les altres persones presoneres.
ResponEliminaXavier,
EliminaEl títol l'he tret d'una cançó de El pont d'Arcalís, "Els cigalons de canalda", a través del meu pare. Estic molt contenta que t'agradi tot el poema. Jo no sé distingir entre metonímia i sinècdoque, es veu que és lleugerament diferent.
També, pel títol.
ResponEliminaGràcies, Helena.
Gràcies a tu, com sempre, Jordi.
EliminaUna bona iniciativa , que segur serà ben acollida !. Felicitats pels teus versos !.
ResponEliminaM'agraden molt aquestes iniciatives, Artur!
EliminaM'ha agradat molt com la descrius aquesta "Foscor de matinada". És sens dubte que ets una bona poetisa. M'ha sorprés la frase de "No soc qui per ensenyar a ningú".
ResponEliminaSí, Catalanya arribarà lluny, perquè tot som Catalunya... però jo em considere Espanyol com cal.
No és el meu estil fer poesia sobre presos polítics... a vore si m'inspire sobre el teu poema.
Gràcies per compartir-lo.
Una abraçada.
Rafael Molero
Rafael,
EliminaEt pots considerar espanyol, però pots sentir pena pels presos, oi?
Sí, portes raó, ja veuré que m'inspira, gràcies, Helena...
EliminaFins demà i bona nit
Rafael
Que bé, Rafael!
EliminaBon vespre!
Moltes gràcies, Helena! Ja t'has posat a la feina i te n'has sortit molt bé... a veure si jo també m'hi poso.
ResponEliminaCarme,
EliminaTu no l'erres mai!
Preciós, Helena! Al Raül li agradarà llegir-lo. La primera línia és molt significativa i la darrera estrofa de set versos una invitació a seguir, que amb el temps tot s'arregla.
ResponEliminaTeresa,
Elimina"Tot passa, tot s'arranja, res no queda", citava André Maurois. Sempre que ho passo malament recordo aquestes paraules.
Bona idea, la de les dedicatòries personals. Has triat bé, Helena, perquè el fet t'ha ajudat a valorar la teva llibertat preciosa i, alhora, sentir-te generosa de poder oferir el teu saber a un amic.
ResponEliminaUna abraçada.
Olga,
Eliminasempre escrius tan bé, fins i tot en un petit comentari! Tu no hi vols participar?
Molt bon poema, Helena. I sí, "hem d'anar més lluny". Confiar en la "·llum als ulls" i la "força al braç" i no defallir. Intentar ser dignes dels que s'han sacrificat per una causa compartida, i almenys ser-hi sempre que calgui.
ResponEliminaRamon,
EliminaEl "lluny" vol ser un joc de paraules amb Catalunya.