En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 3 de juliol del 2018

Nit de poetes a Can Sumarro



Aquí em teniu. Vaig passar-ho bé, un pèl ràpid, com sempre. Tant que en cinc minuts acabo. La propera vegada els llegiré dues vegades, els aforismes, com es fa amb els haikus. Algú m'ha afalagat dient-me que són per reflexionar-hi molt, cadascuna de les entrades.

Properament en faré una autoedició, si us interessa m'ho dieu i us en reservaré un exemplar!

17 comentaris:

  1. Tenint aquest enllaç serà pràctic això que dius. Gràcies a internet no caldrà que diguis dues vegades els aforismes. Els podem escoltar còmodament des de casa dues vegades. O tres.

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Carme,
      Sempre em fa molta il•lusió!
      L'any que ve hi hauries de participar. Si no, söc dels únics a recitar en català!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Javier,
      Sí, sempre ho és! Moltes grácies per haver-ho organitzat. I pels teus poemes!

      Elimina
  4. Sí que conviden a la reflexió els teus aforismes, Helena. Amb el vídeo es pot percebre com de bé et sents quan els recites. Al principi sembles una mica nerviosa, però només endinsar-te en ells transmets una seguretat i una llum de felicitat que m'encanten!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galionar,
      Poques coses em fan tan feliç com escriure i recitar, no em canviaria per ningú més. Veig que te n'has adonat!

      Elimina
  5. Me'n guardaràs un, eh?
    Són molt bons.
    Ben bé al punt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I gràcies a aquell noi de la Manxa per organitzar-ho.

      Elimina
    2. Jordi,
      Te'n guardaré un, i te'l dedicaré a la primera plana!

      Elimina
  6. M'agradria tenir-ne un. La poesia és per llegir, rellegir i reflexionar; si pot ser sol, i de nit, i vora el mar...

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...