Sempre m'entesto
a voler parlar
amb aquell qui comunica.
La meva sensibilitat em fa viure
de manera hiperbòlica els fets,
alguna vegada m'he sentit
com la noia dels San Fermines.
Per això millor ja ocupats.
No és cinisme,
és una manera d'estimar.
Els sensibles pateixen més perquè tenen una visió més àmplia i profunda de les coses.
ResponEliminaGràcies per haver entès la compassió pels suïcides.
Olga,
EliminaEls sensibles pateixen la incomprensió dels insensibles. Gràcies a tu per no ser-ne, d'insensible.
M'ha fet gràcia el teu concepte "ocupats".
ResponEliminaM'agradaria fer algunes reflexions, però potser no serien politicament molt correctes... m'ho deixo estar.
Bé, ho diré en positiu: hi ha alguns ocupats (o també ocupades) molt interessants, molt honestos, molt nets, molts clars, molt amics, molt bones persones. No pas pel fet d'estar ocupats, sinó perquè ells ja són així, de natural.
Carme,
ResponEliminaQuina sort tens. A mi això encara no m'ha passat. Aquest és un poema dur, però si no ho dic rebento.
Potser me'n vaig del tema posant un fragment de Teresa Rampell de Manel:
ResponElimina"... que ve l'Amor ressonant
com un exèrcit de timbals!
L'Amor ja es va propagant
com un incendi forestal!...
...ets un nàufrag que ha decidit
tastar l'aigua salada..."
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaXavier,
ResponEliminaNo t'entenc!
No em facis cas Helena, ja he dit que potser m'anava del tema, i així deu haver estat. El teu poema pot tenir vàries interpretacions.
ResponEliminaXavier,
ResponEliminaUf, jo crec que només en té una, d'interpretació! Voler parlar amb aquell qui comunica és com voler agafar un taxi ocupat... Dic que ja em va bé, perquè tinc molta por de les relacions físiques, sempre he estat així, i a més m'han fet mal. Ho havies entès així?