I no els tecleges? Jo fa temps que no escric amb llapis o ploma un text sencer, suposo que fent poemes hi escau més. El terme mig es troba quan es coneixen els extems, els contrastos el dibuixen.
A mi m'agrada molt escriure a ploma, però cada com teclejo més directament.
Abans escrivia els poemes a mà i en passar-los a l'ordinador els retocava sempre. Em servia de correcció i de reflexió. Ara em perdo aquesta possibilitat. A vegades ja el tinc publicat i tot i m'adono de coses que no m'agraden i el corregeixo a posteriori.
El terme mig va bé per moltes coses, però possiblement no gaire o no gens per a fer versos. És el primer que he pensat.
Carme, el terme mig és el que es troba anant d'un extrem a l'altre sovint, no en el mig de manera directa necessàriament. Jo també corregeixo, tot i que diuen que és millor no fer-ho amb el que ja has penjat.
Helena, els meus, de versos, inspiració fruit del transitar per la vida, vivències, emocions i sentiments, els porto escrits al cor i memoritzats al cervell. Escriure ho trobo accessori, secundari, com serrels. Sóc tant antic, tant, que en mi preval la tradició oral!
Helena, memoritzar els poemes és un exercici permanent per mantenir el cervell sempre viu i despert, la clau per no envellir. I la motivació dels versos n'és el motor. Sobre els poemes que més s'estimen, n'hi ha que jo retinc a la memòria des de fa lustres i lustres; ja formen part del meu ADN.
Ei, Helena, mai és tard! No defalleixis abans d'hora. La neuròloga Rita Levi-Montalcini, que va morir l'any passat al 103 anys, deia: "El meu cervell, ara que tinc cent anys, està millor que quan era jove".
Jo la major part de les vegades escric primerament l'escrit a paper amb un bolígraf que tinc de mon pare, un Parker, i tinc un altre simbòlic, que funciona però mai no el faré servir, perquè és la parella del meu Parker i els escric, després els transcric al Open Office i els passe a l'ordinador o a la pàgina web, jo tampoc no busque fer-los directament sinó que m'ix així, és com si necessitara escriure en paper amb la mà de tant en tant.
Durant un temps escrivia amb ploma i potser ho hauré de recuperar. Trobo que escriure a mà i amb ploma dóna rellevància i personalitat a l'escrit, a més de ser un gest elegant, quasi artístic.
Un escrit amb ploma és una delícia. Jo abans la utilitzava però quan ja estava el text acabat, els assajos els feia amb boli. Ara he deixat la ploma perquè els escrits definitius els passe a ordinador. I alguna cosa també la teclege directament, sempre que no siga molt llarga.
Doncs la gent acostuma a utilitzar el bolígraf, que deu ser el terme mig entre el llapis i la ploma..., per això és l'estri (amb l'ordinador) del despatx, de l'oficina, espais poc poètics normalment... bona nit, Helena....
Jo quan era jove feia versos. Se m'acudien (versos solts, fragments, idees) anat en tren, o a classe, o passejant pel carrer, o al bar... I els apuntava a llapis en un punt de llibre, o de vegades a les pàgines del mateix llibre (perquè sempre anava amb algun llibre a mà, vici que mantinc: a l'hivern en alguna butxaca, a l'estiu en una bossa de costat). Després perdia els apunts i l'esbós de poema se n'anava en orris. També de vegades se m'acudia algun vers quan em llevava (mai en somnis, com els passava als surrealistes, jo tenia massa poc nivell) i per això em vaig avesar a tenir un bloc de notes i un llapis a la tauleta de nit. Després els polia, també a mà, sempre a llapis, rarament amb boli (sí que tenia una ploma, però em tacava massa sovint els dits i les butxaques), i sempre en papers solts, a risc de perdre'ls. Més endavant em vaig casar i la inspiració em venia mentre fregava els plats; també tenia sempre el bloc i el llapis a l'abast, i sovint hi escrivia amb les mans molles. Ai, però un bon dia ens vam comprar un rentaplats, i les Muses se'm van començar a fer les estretes, i al capdavall em van abandonar, potser ja per sempre. Quina enveja em feu, els/les que encara us les trobeu, benèvoles, ja sigui al peu de l'Helicó o a la Farga. Per cert, records al Raimon Esplugafreda! Una abraçada des de Balsareny!
Ramon, a mi em passa igual que a tu, també tinc idees per un poema quan em llevo, a voltes. D'altres mentre m'adormo, aquestes les perdo. Apunto en una llibreta petita els esborranys, en una de gran els definitius. Hi ha una cosa pitjor que no tenir inspiració, i és no dur llibreta on anotar-la. Espero que la vena em duri tota la vida, perquè m'embadaleix la poesia.
I no els tecleges? Jo fa temps que no escric amb llapis o ploma un text sencer, suposo que fent poemes hi escau més. El terme mig es troba quan es coneixen els extems, els contrastos el dibuixen.
ResponEliminaSílvia,
Eliminagairebé mai els teclejo directament. És veritat això que dius del terme mig.
A mi m'agrada molt escriure a ploma, però cada com teclejo més directament.
ResponEliminaAbans escrivia els poemes a mà i en passar-los a l'ordinador els retocava sempre. Em servia de correcció i de reflexió. Ara em perdo aquesta possibilitat. A vegades ja el tinc publicat i tot i m'adono de coses que no m'agraden i el corregeixo a posteriori.
El terme mig va bé per moltes coses, però possiblement no gaire o no gens per a fer versos. És el primer que he pensat.
Carme, el terme mig és el que es troba anant d'un extrem a l'altre sovint, no en el mig de manera directa necessàriament. Jo també corregeixo, tot i que diuen que és millor no fer-ho amb el que ja has penjat.
EliminaHelena,
ResponEliminaels meus, de versos, inspiració fruit del transitar per la vida, vivències, emocions i sentiments, els porto escrits al cor i memoritzats al cervell. Escriure ho trobo accessori, secundari, com serrels.
Sóc tant antic, tant, que en mi preval la tradició oral!
Abel,
Eliminahas de tenir una memòria prodigiosa! A mi només em passa amb els poemes que m'estimo més.
Helena,
Eliminamemoritzar els poemes és un exercici permanent per mantenir el cervell sempre viu i despert, la clau per no envellir.
I la motivació dels versos n'és el motor.
Sobre els poemes que més s'estimen, n'hi ha que jo retinc a la memòria des de fa lustres i lustres; ja formen part del meu ADN.
Felicitats, Abel. Sí que ha de ser bo d'excercitar la memòria. Però jo en tinc poca, a la carrera m'ho havia de llegir tot com a mínim tres vegades.
EliminaEi, Helena, mai és tard! No defalleixis abans d'hora. La neuròloga Rita Levi-Montalcini, que va morir l'any passat al 103 anys, deia: "El meu cervell, ara que tinc cent anys, està millor que quan era jove".
EliminaJo la major part de les vegades escric primerament l'escrit a paper amb un bolígraf que tinc de mon pare, un Parker, i tinc un altre simbòlic, que funciona però mai no el faré servir, perquè és la parella del meu Parker i els escric, després els transcric al Open Office i els passe a l'ordinador o a la pàgina web, jo tampoc no busque fer-los directament sinó que m'ix així, és com si necessitara escriure en paper amb la mà de tant en tant.
ResponEliminaUna abraçada
Vicent Adsuara i Rollan
Vicent,
Eliminam'agrada molt d'escriure a mà, diuen que tinc bona lletra.
Durant un temps escrivia amb ploma i potser ho hauré de recuperar. Trobo que escriure a mà i amb ploma dóna rellevància i personalitat a l'escrit, a més de ser un gest elegant, quasi artístic.
ResponEliminaConsol,
Eliminaem van regalar una ploma pels quaranta que va tan bé!
Un escrit amb ploma és una delícia. Jo abans la utilitzava però quan ja estava el text acabat, els assajos els feia amb boli. Ara he deixat la ploma perquè els escrits definitius els passe a ordinador. I alguna cosa també la teclege directament, sempre que no siga molt llarga.
ResponEliminanovesflors,
Eliminala ploma per si sola em pot inspirar.
Doncs la gent acostuma a utilitzar el bolígraf, que deu ser el terme mig entre el llapis i la ploma..., per això és l'estri (amb l'ordinador) del despatx, de l'oficina, espais poc poètics normalment... bona nit, Helena....
ResponEliminaGemma Sara,
ResponEliminano m'agrada gaire el bolígraf, pel que representa, i pel tacte en escriure.
Jo quan era jove feia versos. Se m'acudien (versos solts, fragments, idees) anat en tren, o a classe, o passejant pel carrer, o al bar... I els apuntava a llapis en un punt de llibre, o de vegades a les pàgines del mateix llibre (perquè sempre anava amb algun llibre a mà, vici que mantinc: a l'hivern en alguna butxaca, a l'estiu en una bossa de costat). Després perdia els apunts i l'esbós de poema se n'anava en orris. També de vegades se m'acudia algun vers quan em llevava (mai en somnis, com els passava als surrealistes, jo tenia massa poc nivell) i per això em vaig avesar a tenir un bloc de notes i un llapis a la tauleta de nit. Després els polia, també a mà, sempre a llapis, rarament amb boli (sí que tenia una ploma, però em tacava massa sovint els dits i les butxaques), i sempre en papers solts, a risc de perdre'ls. Més endavant em vaig casar i la inspiració em venia mentre fregava els plats; també tenia sempre el bloc i el llapis a l'abast, i sovint hi escrivia amb les mans molles. Ai, però un bon dia ens vam comprar un rentaplats, i les Muses se'm van començar a fer les estretes, i al capdavall em van abandonar, potser ja per sempre. Quina enveja em feu, els/les que encara us les trobeu, benèvoles, ja sigui al peu de l'Helicó o a la Farga. Per cert, records al Raimon Esplugafreda! Una abraçada des de Balsareny!
ResponEliminaRamon,
ResponEliminaa mi em passa igual que a tu, també tinc idees per un poema quan em llevo, a voltes. D'altres mentre m'adormo, aquestes les perdo. Apunto en una llibreta petita els esborranys, en una de gran els definitius. Hi ha una cosa pitjor que no tenir inspiració, i és no dur llibreta on anotar-la. Espero que la vena em duri tota la vida, perquè m'embadaleix la poesia.
L'olor, la calidesa del paper no es troba al ordinador, a mà sembla que tot tu vagis rera el que escrius, és una altre sensació.
ResponEliminaImma,
Eliminano té res a veure!