AGUS Eclipsi dins Associació Fotogràfica Jaume Oller
A vegades, ser com la lluna
que reflecteix la llum del sol,
permet de capgirar
aquesta mena de submissió,
tot eclipsant per uns instants
l'astre rei, ell tan vanitós.
Permetent que sorgeixi
una mena de lluna exòtica,
contradictòria, rebel.
La de la poesia que,
petita com és, ningú
no en donaria cinc cèntims.
Però que sempre vola alt.
ResponEliminaAmbas estrellas
nos llaman a su juego.
Un amor loco.
Fackel,
EliminaEl millor és ser la lluna i el sol alhora per a l'altre. Això sí que és un amor boig.
La lluna va fer per uns minuts que el sol semblés en quart creixent.
ResponEliminaÉs veritat, Carme. Potser això és més màgic que el moment de l'eclipsi total.
EliminaPoques vegades mostra la seva rebel·lia, però quan ho fa, deixa una empremta impossible d'oblidar.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
Preciós això que dius, Paula.
EliminaEls eclipsis són sempre efímers, però la poesia vola molt amunt, i fa perdurar el seu esclat fins i tot quan el sol s'ha post. També els petits versos pels quals hom no donaria cinc cèntims, rebels i contradictoris, poden ser molt poderosos.
ResponEliminaRamon,
EliminaCom sempre ho brodes.
Titans en lluita
ResponEliminades de la petitesa,
que ens eclipsa.
Molt ben trobat aquest haiku, Xavier.
EliminaEl sol que dibuixes, amiga,
ResponEliminano és el sol que jo veig, avui.
Passeja per un cel
que no és nostre
i que tots dos regalen vida.
L’altra amiga,
que complementa petita
com tu la veus,
les nits d’ànimes plenes
i esperits buits,
ronda per la foscor
que desfà tot passejant.
I mentre alço la vista,
i miro el que crec veure,
penso lluny,
però sota el mateix cel
que sent la meva veu i m’entén,
et trobes tu
amb pensaments diferents
tot i veure el mateix,
i t’escolto la veu muda
de les teves paraules escrites
en un espai eteri
on jo també em submergeixo,
i et responc sense saber
qui dels dos hi veu millor.
No se sap, qui dels dos hi veu millor, qui sap si. És la gràcia que té.
Elimina